Qui té gana somnia pa

Teatres, desembre

2012-01-02T23:14:00.002+01:00

La Villarroel és un teatre petit, massa petit per als qui tenen les cames llargues. Però té una proximitat a l’escenari que permet percebre l’esforç i la concentració dels actors, i a l’inrevés entenc que permet copsar l’escalf o la fredor de l’espectador. En aquest cas, però, es tracta d’actrius, ja que l’obra L’any que ve serà millor està protagonitzada per cares femenines encara poc conegudes que es reparteixen els diferents papers en un entramat de situacions quotidianes que acaben sent una crítica a la societat actual. De fet, però, és una comèdia, i com a tal, les interpretacions pateixen d’un excés de distància entre elles. Alguna de les actrius ho aconsegueix i acaba posant-se el públic a la butxaca; a alguna altra li costa convèncer als que s’ho miren que el seu paper no és forçat i que està intentant arrencar somriures. Entremig, diferents graus. En general, però, l’obra engresca més al final, quan ja has captat quin és l’estil i de què va la broma, que no pas al principi, quan costa d’entendre el perquè d’uns acudits fàcils i previsibles. De mica en mica et vas identificant amb les còmiques relacions socials i situacions familiars i laborals que s’hi representen, que acaben justificant sense massa queixes el preu de l’entrada.

Canigó ja és una altra cosa. Un registre totalment diferent. Polit, sobri, endreçat, més sonor que visual, més llenguatge que moviment. Poca llum, només veu. L’espai, a més, acompanyava: la sala petita del Nacional és un lloc més que adequat per a aquesta representació. Fins i tot la certa fredor de la sala fa que part del públic s’assegui a cadires posades en semi-cercle al mateix espai on Lluís Soler es mourà, pràcticament tocant-lo. Amb una capacitat sorprenent de memòria, Soler aconsegueix transmetre, amb un monòleg brillant i amb una profundíssima veu, l’adaptació de més de mil versos d’un dels poemes èpics més representatius de la Renaixença. A més, l’obra té el temps just per no fer perdre la concentració i per instal·lar una sensació de tranquil·litat entre el públic. De mantenir un permanent estat d’alerta per resseguir els contorns dels Pirineus que el poema relata amb un ús de la llengua absolutament sublim. Això, Roger Mas ja ho va posar de relleu amb l’adaptació tel·lúrica i musical dels poemes de mossèn Cinto, però amb l’obra Canigó encara es pot copsar més l’enorme mestratge que el poeta de Folgueroles va donar a la llengua. Una graciosa simbiosi entre els versos del poeta i la veu de l’actor.

Per la seva banda, com una forma de divertimento musical es presenta un espectacle que es podria resumir com un Grease a la catalana però que atreu sobretot un públic determinat. L’obra musical Cop de Rock coincideix plenament a l’espai on es representa, al Victòria, al cor del Paral·lel i dels xous musicals, ja que és un tribut a les cançons bàsicament d’estil rock que es van produir al país a finals dels vuitanta i durant tot els noranta. El mal anomenat Rock català –no sé si va ser una estratègia de desprestigi, però és evident que era català. Cal dir rock espanyol pels conjunts que canten en castellà?– va esdevenir un factor de normalització i normalitat per a tota una generació. Ara s’homenatja, amb algunes absències importants, en una obra que intenta adaptar una història simple a les diferents cançons, que són musicades també en directe. Es fa valer de certa nostàlgia i d’uns símbols recurrents que, a més d’una trama de resultats assegurats, enganxen un públic que es coneix les cançons i al qual no cal convèncer de res. S’han de reconèixer moments emotius, però també d’altres on les cançons només entren amb calçador. Cantants normalets i músics acceptables. Que no sigui un gran musical no vol dir que el país i la seva cultura es puguin permetre no buscar un imaginari que els refermin.

La derrota

2011-12-16T18:04:00.002+01:00

Caminava de forma matussera, amb un estil que insinuava una vida fàcilment desendreçable. El camí fins al Santa Elena sempre era el mateix, però la cadència dels passos mai coincidia, ja feia molts anys que no coincidia. Allà el rebien amb indiferència tot i que amb la suficient complaença com per no haver d’anar a una altra banda. Si més no el toleraven i s’ho havia guanyat a pols, pensava, després de tants anys de sovintejar aquell bar de mala mort. Al Santa Elena el consideraven un derrotat i per això abans d’entrar ja tenia el got de vi ranci en el lloc exacte de la barra que ocupava des de feia tant de temps. Havia demanat que part de la paga que rebia per la malaltia llarga li fos entregada amb moneda petita per poder pagar just, sense esperar el canvi. De fet, mai esperava res a canvi; aquesta és la moral del derrotat. Al principi, la situació que ocupava a la barra l’obligava a apartar el tamboret on seia per deixar pas cap a l’escurabutxaques. Amb els dies, però, les llumetes, l’atzar i la sort dels que guanyaven van portar-lo a demanar que li donessin no una part sinó tota la paga amb monedes. Ara ja podria deixar de sentir-se plenament derrotat. Era igual que fos una maquineta qui li podia donar alguna cosa a canvi. S’hi aficionà i cada vegada li costava més moure el tamboret que impedia el pas cap a ella. L’acariciava, s’hi abraonava, li somreia, li clavava patacada i, amb insistència, l’alimentava fins al punt d’oblidar-se del got de vi de sobre la barra. De tant en tant rebia alguna cosa a canvi, però mai era suficient. Només un dia va marxar de casa sense més monedes que les justes. Era un dia que se sentia abatut, sense ganes ni forces, en què amb poca esma va enretirar el tamboret per deixar pas. Tothom el va observar en silenci pensant que per fi se n’havia deslliurat. Ningú s’havia adonat, però, que el calendari indicava amb lletres ben grosses que era dia 30

Presentació núm. 26 de la revista Terme

2011-12-09T11:00:00.004+01:00

Clica sobre la imatge per ampliar-la

Collita salvada

2011-12-02T23:28:00.005+01:00

Ha costat. Calia ser prudents i temorosos i alguns n’han estat més que altres. Les expectatives no eren bones de cap de les maneres però hi ha hagut un raig d’esperança, tardà, però vivificador. Era fàcil deixar-se portar pel desànim i renunciar; ha calgut molta paciència i més penitència. Treball dur i constant. Picar pedra sense riure's dels que ja ho veien tot fet i dret, ni dels que marxaven amb el cabàs de vímet sota el braç i la part del genoll dels pantalons de xandall encara bruta de fang d’arreplegar espàrrecs mesos abans. Han calgut dies d’espera i alguns han defallit i han caigut abatuts pel camí. Altres de seguida s’han animat, però encara ningú ha donat les gràcies. S’havia blasfemat de tal manera que les injúries que la senyora presidenta del Parlament ha vist en les paraules de certs diputats sobre el tracte fiscal eren com música celestial. Presidenta, per cert, avui hem vist follets sobre els rovellons collits arran de camí, allà on ningú els veu, allà on tothom passa sense mirar. Eren la viva imatge que hi ha havia una part de perdó. Ens anunciaven que ha valgut la pena ser pacients, que part del respecte oblidat s’ha recuperat, que s’ha tornat a témer just a temps i la recompensa, tot i que simbòlica, era un senyal que no estava tot perdut. És evident que s’ha rectificat de la gosadia de mesos enrere. S’han tornat a comptar els núvols i els dies, a marcar el cicle de la vida i a primar el respecte als ancestres. Potser és el mateix respecte que la presidenta esgrimia fa poc al considerar pejoratives i denigrants les acusacions que alguns diputats van fer contra la fiscalitat de l’estat. Sobretot, presidenta, com vostè diu, no perdem la dignitat del nostre Parlament. Dèiem fa uns mesos que perdérem el respecte i per això vam ser castigats amb assots de setmanes de sequera i amb envits de terra erma que no fructificava. Vam rectificar i hem estat gratificats amb l’esperança de tornar a veure el fruit de la nostra espera tardoral, la llavor de la nostra tradició secular transmesa per generacions. Vostè, presidenta, demana reprovar unes actituds que, segons vostè, deshonren la nostra màxima institució. Nosaltres hem rectificat en el moment precís, just abans de perdre-ho tot, a temps. Una vegada, vostè, com a segona autoritat del país i màxima representant de la nostra cambra, també va denigrar greument la institució que presideix. No hi va haver rectificació ni penediment. No penso que ara pugui considerar que referir-se sense pèls a la llengua a un dels màxims problemes del país siguin declaracions pejoratives o denigrants. Vostè va fer un gest que deshonrava tots aquells que la precediren i que mantingueren viva la institució en els moments més foscos i difícils. Nosaltres vam blasfemar i quasi perdérem l’anyada, però l’hem salvada a l’últim moment. En canvi, demana rectificar a qui va dir que Espanya ens roba perquè, segons vostè, és una injúria, però vostè no predica amb l’exemple. Només li puc aconsellar que no vagi al bosc ni amb bossa de plàstic ni amb cistell perquè no trobarà ni un trist pinetell de cua pansida.

Presentació del segon número de Vallesos

2011-11-28T17:58:00.011+01:00

El número dos de la revista Vallesos, on he tingut novament l'oportunitat de col·laborar, es presentarà a les dues capitals de l'Occidental els dies següents:

dimecres 30 de novembre, a les 19 hores a la Masia Freixa de Terrassa

dijous 1 de desembre, a les 19 hores a la Sala Àmbit Cultural de El Corte Inglés de Sabadell

Una altra línia roja

2011-11-26T19:26:00.004+01:00

Salvador Cardús

Diari Ara. 26 de novembre de 2011

Acabo de tornar d'una ciutat espanyola, d'un breu viatge professional de vint-i-quatre hores. Gairebé tot, pel que fa al món acadèmic universitari, era força semblant al que ja conec. No és estrany, perquè pertanyem a un mateix sistema que en determina les regles de joc bàsiques. En canvi, de tornada dalt l'avió, encara em sentia trasbalsat per l'experiència d'estrangeritat radical viscuda amb els meus col·legues universitaris quan, la nit abans, havíem deixat de parlar de feina i havíem buscat espais de conversa comuns. Francament, i no exagero, llavors vaig poder constatar, amb evidència empírica, que aquell no era al meu país: no hi va haver espais compartits.

Per què, quin és l'espai de trobada comú que tenim amb l'altra gent quan no parlem de feina ni de la família? Doncs el territori que estableixen els mitjans de comunicació de massa: el mapa d'itineraris que dibuixem en passejar d'aquesta a aquella altra emissora, d'aquell columnista que ens orienta al presentador en qui confiem. Una gran teranyina de vincles i exclusions, lleialtats i infidelitats, que constitueixen la nostra realitat de la vida quotidiana. Com a la conversa que tenien els meus col·legues parlant dels "seus" coneguts -i els "meus" desconeguts, aquí ho fem discutint entre si som "del Basté" o "del Fuentes" -a part de tots els que enyoren el Bassas-; amb referències a aquell gag del Polònia o perfilant la nostra identitat identificant-nos amb els que són de l'ARA o amb els que van amb aquell altre diari sota el braç. Això és el que defineix un país i el que ens fa sentir amb els de casa.

Certament, es tracta d'un món obert, ple d'escletxes, amb entrades i sortides permanents. Però aquesta llibertat de moviments, en una part molt significativa, es produeix dins d'un mateix territori compartit. És allò tan repetit, des que Josep Gifreu ho va formular amb rigor, de l'espai nacional de comunicació. Un espai que a Catalunya, fins a mitjans anys setanta, havia estat un erm, un desert, i que, gràcies als mitjans de comunicació públics creats pel govern de la Generalitat de Catalunya, es va anar convertint en un bosc, en un jardí. Si en alguna cosa sembla que hi ha un acord universal és en l'encert de Jordi Pujol d'apostar amb decisió per una aventura que llavors era socialment incerta, políticament arriscada i, mediàticament, gairebé una bogeria.

En definitiva: els grans mitjans de comunicació públics catalans, TV3 i Catalunya Ràdio, han liderat la més gran història de reconstrucció d'un espai nacional de comunicació coneguda al segle XX. I l'èxit del seu paper es demostra en el fet que han sabut crear una realitat que ja donem per descomptada, com si sempre hagués existit. Ara qualsevol nou mitjà que aparegui en el nostre horitzó comunicatiu s'hi ha de situar dins, ni que sigui fent-li la competència. RAC1 mai no hauria estat possible sense Catalunya Ràdio. 8TV no té cap futur sense una TV3 potent. I, deixeu-m'ho dir: sense TV3 i Catalunya Ràdio, ni l'ARA és imaginable, ni Pa negreés possible, ni el teatre català tindria la dimensió, la qualitat i l'acceptació del públic.

És per tot això, i mil coses més, que l'anunci de la dràstica retallada dels recursos públics per al 2012, afegida a la ja practicada el 2011, és una decisió del tot incomprensible. Un govern que ha posat en ús l'expressió "traspassar la línia roja" cada vegada que ha volgut advertir d'allò que era inacceptable -recordem les paraules d'Artur Mas en el cas de les amenaces a la immersió lingüística a les escoles-, ara n'acaba de traspassar una en un camp tan o més sensible que aquell, perquè de fet és el mateix. Parlem del territori de la llengua i de fer possible un espai de reconeixement i de projecte, que també en diem d'identitat. Ras i curt: posar en risc el paper dels mitjans de comunicació públics catalans té tanta o més gravetat que aquella requisitòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya davant de la qual va semblar que fins i tot alguns membres del Govern estaven disposats a posar en risc el propi càrrec. Em temo que el Govern no ha mesurat bé el que acaba d'anunciar. Els catalans ens hem mostrat prou resignats a fer un exercici de realisme fins i tot davant de les restriccions pressupostàries que afectaven serveis bàsics, conscients de l'existència d'excessos comesos en temps de vaques grasses, o simplement disposats a acceptar que érem més pobres del que ens pensàvem. Però, per dir-ho en termes governamentals, hi ha una línia roja que no es pot traspassar, i és la que posa en perill la nostra supervivència com a comunitat i en definitiva com a nació. Podem acceptar que som pobres, però no que es posi en risc que algun dia, tornant de l'estranger, no es noti que arribem a casa. Un govern savi, per força, ha de saber rectificar.

Transcendències

2011-11-24T17:12:00.005+01:00

No hi ha xecs en blanc. Ningú és capaç de preveure ni predir el que pot venir demà. La velocitat amb què avancen els esdeveniments no en permet una anàlisi pausada. Encara no s’ha digerit ni comprès l’acte on ens trobàvem que ja saltem cap a un altre acte en aquesta funció que són els moments actuals. No hi ha temps material per entendre i emmotllar dins els nostres paràmetres predefinits allò que passa perquè ni tenim els instruments d’anàlisi que vagin a la mateixa velocitat ni, segurament, són adequats els referents que fins ara havíem utilitzat. Aquesta serà una altra de les conseqüències de l’actual context. Serà el torn dels historiadors i dels analistes històrics els que hauran, amb la suficient perspectiva temporal, d’explicar i comprendre tot el que ara passa a ritme vertiginós. Hauran d’interpretar el que per a nosaltres “només” és una notícia més cada cop que engeguem la ràdio. No tinguem dubte que els últims anys que hem viscut i en bona mesura els que encara ens queden per viure apareixeran amb lletres gruixudes i amb capítol propi als manuals i obres de referència d’aquí uns anys. Aquests anys a cavall entre la primera i la segona dècada del segle XXI quedaran gravats a l’imaginari col·lectiu de la societat europea occidental. L’entrada brusca i pràcticament inadvertida a un nou model de societat i a unes noves relacions econòmiques marcaran les properes dècades i llavors serà el moment en el qual la ciència històrica haurà de saber explicar què va passar durant el nostre temps present. Almenys, hi haurà feina i temàtiques de recerca per a molts historiadors.

Però no n’hi ha prou. La situació és tan extraordinàriament veloç i tan notablement diferent de la resta de crisis del passat que se succeeixen els canvis polítics, cauen governs i personatges de primera talla polítics i sucumbeixen els sistemes democràtics davant els dictats dels mercats financers. Es posa en entredit la mateixa sobirania popular, es perden d’un dia per l’altre drets socials aconseguits amb els esforços de generacions i deixem que interpretacions de corporacions privades portin a la misèria països sencers sense ni pràcticament ser-ne conscients. Processos que per si mateixos ja suposarien tot un corpus d’anàlisi de primer ordre, ni tan sols són notícia de llarga durada per la rapidesa amb què se succeeixen. Podríem dir que ens hem convertit en actors i espectadors passius. En rebem les conseqüències però no hi podem intervenir i tampoc tenim capacitat d’anàlisi per entendre les enormes conseqüències d’allò que està passant. Acabarem normalitzant –o banalitzant– processos d’enorme transcendència pel fet de no copsar-ne la seva magnitud a temps.

Aquesta mateixa situació comporta que les previsions tampoc siguin fiables. No poder valorar la magnitud dels canvis que s’estan produint fa que tampoc hi hagi respostes adequades, ni teòriques ni pràctiques. Una decisió bona per avui potser ja no ho serà per a l’endemà. Els mitjans d’informació i les xarxes virtuals d’intercanvi amb prou feines van a remolc dels fets i tampoc poden oferir una interpretació pausada d’allò que expliquen. Així és com ens cal trobar noves fórmula d’anàlisi immediates i models d’explicació a mig termini perquè la rapidesa amb què es produeixen els fets no ens faci perdre de vista què estan significant per a nosaltres, quins canvis suposen per al món que hem conegut fins ara i com canviaran el nostre futur més immediat.

El mite

2011-11-14T18:19:00.005+01:00

El cicle de conferències que enguany ha organitzat el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa ha girat a l’entorn de la interpretació i dels usos que s’ha fet d’un esdeveniment cabdal de la història de Catalunya: la Guerra de Successió i la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714. El relat es va centrar especialment en el cas de Terrassa, vila que va ser saquejada per les tropes borbòniques el setembre de 1713. A banda de donar a conèixer les últimes investigacions i les noves línies de recerca, hi va haver també una mostra de documents de l’època pràcticament inèdits sobre els fets succeïts durant la guerra a Terrassa. Ara bé, potser el punt més innovador que es va tractar va ser en la taula rodona. Es féu èmfasi no només en el coneixement cada vegada més acurat que es té d’aquells anys, sinó en com s’ha utilitzat aquella guerra i aquella derrota amb unes finalitats polítiques i ideològiques molt clares. De passada, va sorgir també la qüestió de com s’haurien d’ensenyar els fets històrics que, com el tractat durant el cicle de conferències, són susceptibles a ser interpretats i assumits com a mites identificadors per una comunitat de persones.

Més enllà de la conveniència de commemorar una derrota, el que va quedar clar és que els fets de la Guerra de Successió són la base a través de la qual s’ha edificat un dels mites catalans més coneguts, fins el punt que, com es va dir a la taula rodona, ha esdevingut pràcticament atemporal. Ja no és l’11 de setembre de 1714, sinó simplement l’11 de setembre, i a més al costat se li ha afegit la lletra dels Segadors, la qual narra uns fets històrics setanta-cinc anys més antics que els de la caiguda de Barcelona. Són, doncs, aquests, senyals inequívocs de la construcció d’un mite que, en aquest cas, va començar a forjar-se durant els període romàntic de la Renaixença, a mitjan segle XIX. A nivell local, terrassenc, no podem dir que s’hagi creat un mite entorn dels fets que van suposar el saqueig de la ciutat i la mort d’alguns dels seus ciutadans el 1713. Però sí que és un bon exemple de com uns fets situats dins un context bèl·lic i en els quals els actes heroics foren inexistents, són buidats del seu marc històric per ser utilitzats com a pretextos de commemoració ciutadana, institucional o de reivindicació sobiranista.

Es pot constatar, per tant, que els fets històrics esdevenen una font de primer ordre per generar mites, encara que això signifiqui una tergiversació evident o, en alguns casos, una alteració del que realment significaren aquells fets. A part d’aquesta falsificació, que és àmpliament compartida per totes les cultures que han generat mites, hi ha algunes consideracions a fer a l’entorn de l’excel·lent proposta de debat que va suposar el cicle de conferències d’aquest any. Per una banda, cal entendre que l’ús del mite ha estat una constant en tots les èpoques i contextos com a font legitimadora de tot tipus d’elements estructurals com ara dinasties, governs, estats, classes socials, pobles, religions o cultures. I, per altra banda, es pot dir que la motivació de plantejar-se una sessió de reflexió i debat sobre com la política i la ideologia moderna fan ús de fets històrics per construir mites nacionals és un símptoma que és latent a la nostra societat una mena de crispació nacional. No s’hauria triat la Guerra de Successió com element de debat en l’ús del mite si no tingués aquesta càrrega nacional subjacent. És evident que no hauria tingut el mateix sentit ni la mateixa motivació si, per exemple, s’hagués discutit l’ús partidista dels fets de la defensa de Terrassa el 22 de juliol de 1872, o s’hagués plantejat la forma com s’ensenya aquest esdeveniment local a les escoles de la ciutat.

Contradiccions

2011-11-04T18:07:00.007+01:00

Ser un demòcrata de veritat i no acceptar referèndums, a Grècia o a Catalunya. Donar la mà al dictador davant de l’Elisi i al cap d’un any bombardejar-lo al seu propi país. Escampar que tots estem al mateix carro en els esforços davant la crisi però a l’hora d’assumir-ne les conseqüències uns més i altres menys. Donar la culpa als bancs de la crisi i seguir dipositant-hi els estalvis. Donar suport a Turquia en la seva ofensiva diplomàtica contra Israel però no mencionar el genocidi armeni o les intervencions militars contra el poble kurd. Defensar al dret a l’existència d’Israel i no promoure el dret dels palestins a tenir un territori i un estat on constituir-se. Denunciar l’expresident Laporta per irregularitats i tenir suposades causes judicials pendents al Brasil. Reclamar el bilingüisme a les escoles catalanes i no fer-ho, per exemple, en el cinema, els videojocs, els prospectes dels medicament o a la justícia. Exigir el reconeixement de Palestina a la UNESCO i no fer-ho en el cas de Catalunya. Ser solidari amb les llengües minoritàries dels recons més amagats del planeta i no ser-ho en el cas del català. Voler la independència de Catalunya i votar partits unionistes. Tal com diu en Roger, ahir ser fan de Manel i avui carregar-se la seva música perquè en concert tendeixen a ser avorridots. Tal com diu l’altre Roger, periodistes indignats amb la imposició de blocs electorals però havent-nos fet empassar una precampanya de pena. Anar a classes de conversa d’anglès i utilitzar un accent hiperactuat però no fer cap esforç de dicció amb la llengua del país. Ser home, o dona, d’església i actuar d’acord amb el catecisme del vici. Fer eleccions als països àrabs i si guanyen els islamistes invalidar-les. Haver causat part de la crisi amb la concessió d’hipoteques escombraria i després demanar diner públic per capitalitzar-se. Comprar un pis i voler-lo vendre més car al cap d’uns anys, cosa que no es faria amb un cotxe. Ser del Barça i no dubtar dels jugadors i entrenador quan l’equip empata. Ser del Madrid i dissentir de les brutes campanyes antibarcelonistes. Presentar-se com a saberut mestretites amb petulància seriosa i mirar Bola de Drac Z Kai al 3XL quan acaba el telenotícies. Dissertar sobre l’estalvi a les administracions i col·locar-hi els amics que necessiten un lloc de treball. Denunciar com a antidemocràtiques les decisions d’un govern legítimament escollit i callar davant les dictadures més ferotges del planeta. Opinar sense saber. Saber i no opinar. No haver jugat mai a futbol i dir que amb tres partits sense marcar un jugador està en crisi. Cridar independència i no saber què s’ha de fer l’endemà. Negar que Catalunya sigui una nació i en canvi imposar una visió nacional d’Espanya. Anar a buscar bolets al costat de la carretera i no fer-se la foto davant el guarda-rail. Glorificar l’estiu i no entendre que l’estació més perfecte és la tardor. Ser un gran literat i no reconèixer el nivell mundial assolit per la literatura catalana. Creure’s que tot el que diuen a la televisió és inqüestionable i criticar el Francesc Mauri si no l’encerta el cap de setmana. Fotre el crit al cel per la crisi i haver demanat un crèdit per anar de vacances a països de dubtós valor paisatgístic. Llegir articles d’en Salvador Sostres i, a sobre, enfadar-se. Estar enfadat amb tothom i donar-ne la culpa als polítics. Ser un gourmet i que no agradin els peus de porc. Sacralitzar la llibertat d’expressió i no condemnar els atacs rebuts per revistes que dibuixen i fan broma dels profetes. Fer una llei de partits i no aplicar-la en els cas d’agrupacions violentes d’extrema dreta. Està indignat per la situació econòmica i no pel clamorós espoli fiscal de l’Estat. Anar a veure pel·lícules en versió original si són en anglès, però no si ho són en català. Tenir un suposat projecte de progrés econòmic, material, social i moral per al país i deixar les humanitats com una qüestió improductiva o de menor importància. No ser historiador i voler tenir la veritat històrica. Parlar de contradiccions i no contradir-se. Vivim, en definitiva, en un mar de contradiccions.

Conferències 2011

2011-11-02T20:09:00.002+01:00

Context de producció

2011-10-28T18:29:00.005+02:00

Ha insistit molt, l’amic Joan Soler, en l’anàlisi del context de confiança en el qual es genera la convenció que permet validar un acord o una relació entre dues parts. Normalment aquest acord, aquesta relació de reconeixement de l’altra part, es plasma a través d’algun tipus documental que n’assegura la seva fiabilitat i validesa, o la sanció en cas d’incompliment. Així doncs, aquest convencionalisme implica l’existència de dos elements bàsics en el marc del pacte fefaent: reconèixer l’altra part i atorgar-li confiança per així establir-hi un acord satisfactori i obligacional per les dues bandes. Al resultat documental final se li atorga una validesa indiscutible dins un marc jurídic que reconeix aquest tipus de relació.

La traça documental d’aquests acords, que no cal que siguin entre individus sinó que es poden produir en totes les direccions (entre col·lectivitats, entre un parlament i els ciutadans, entre països, entre empresaris i treballadors, entre familiars,...), ha estat una de les principals fonts ds recerca per als historiadors de totes les èpoques. Són proves documentals originals, úniques i tenen o van tenir efectes de compromís validades per la jurisdicció de l’època. Històricament els arxius s’han creat per assegurar la pervivència del resultat documental d’aquestes convencions i per poder perpetuar i justificar el compliment dels acords presos. Aquest fet és el que genera fons documentals únics, irrepetibles i perdurables.

En canvi, una intencionalitat diferent en la plasmació documental, és a dir, la seva manipulació o falsificació, pot ser feta amb l’objectiu de representar en un futur un acord erroni, una imatge o un contracte distorsionat per motivacions ideològiques o clarament malintencionades. Un dels casos més sonats en aquest sentit és el document audiovisual que els alemanys van filmar durant el maig de l’any 1942 al gueto de Varsòvia. L'única còpia d’aquest documental va ser trobada oblidada en un cabana que feia de magatzem dels films enregistrats pel règim a l’Europa oriental. Es va pensar durant molt de temps que era un dels pocs testimonis de la vida dins el gueto i molts experts l’utilitzaren per explicar la vida quotidiana dels que hi estaven tancats. Prengueren aquell document com el resultat legítim d’un context determinat, sense qüestionar-se la seva autenticitat, malgrat els indicis de manipulació que presentava.

Molts anys després de la troballa d’aquest film, per casualitat va aparèixer una nova cinta que contenia una successió d’imatges repetides i de provatures fílmiques que semblaven ser també del gueto de la Varsòvia ocupada. Posar junts els dos films descoberts amb tants anys de diferència va permetre veure que la segona pel·lícula eren les preses falses de la primera, amb la qual cosa es demostrava que allò que van rodar els alemanys era simplement un document de propaganda, preparat per donar una determinada imatge de les persones que vivien rere els murs. L’engany i la manipulació del document que havia estat llargament utilitzat pels historiadors presentava un gueto on mentre els rics gaudien d’un nivell de vida acceptable, els més pobres morien en la més absoluta misèria pels carrers. La idea d’aquest contrast era il·lustrar els estereotips negatius que la propaganda nazi assignava als jueus. En les preses falses es veu com tot plegat era un muntatge. S’obligava o es pagaven extres per mostrar una realitat que no era. L’objectiu era ensenyar la suposada maldat, la insolidaritat i l’egoisme. En les preses falses també es pot veure com es triaven determinats perfils perquè coincidissin amb la imatge de degeneració física que els antisemites atribuïen als jueus. La comparació dels dos enregistraments per entendre la finalitat ideològica i propagandística de la seva manipulació és el resultat de l’excel·lent treball audiovisual de Yael Hersonski A Film Unfinished (Gueto) del 2010.

L’engany documental perpetrat pel règim alemany en el seu moment podia legitimar-se amb el context jurídic de l’època que permetia no només al discriminació sinó la conspiració amb finalitats de propaganda. El més greu és, en canvi, que diferents generacions d’historiadors no s’adonessin de la manipulació i acceptessin la convenció dels anys de l'ocupació i la guerra que permetia presentar aquell document com a autèntic.

Tots els colors del verd

2011-10-20T23:21:00.008+02:00

És tan vell i arrelat, tan antic com el temps el dolor d'aquella gent. És tan vell i arrelat com tots els colors del verd en aquell mes de maig. Tots els colors del verd, gora Euskadi, diuen fort la gent, la terra i el mar allà al País Basc.

Raimon, 1967

Més a prop

2011-10-20T17:50:00.006+02:00

Les notícies volen, i el que avui es destaca amb lletres de traç gruixut l’endemà queda eclipsat per un altre succés. És com un cicle vital cada vegada més accelerat: de portada a gran titular; de gran titular a notícia convencional; de mera notícia a columna d’opinió; i de columna d’opinió a breu fins que desapareix. Aquesta tendència endimoniada, però, en alguns casos ens pot fer perdre de vista la transcendència de l’esdeveniment. Aquests últims dies n’hem tingut un nou exemple que, a jutjar per la rapidesa amb què ha desfilat pels mitjans, en pocs dies no serà més que una anècdota. Han estat dues notícies destacades que, tot i que no són fàcilment comparables, permeten pensar que alguna cosa està canviant en els diferents escenaris de conflicte enquistat en els quals es mouen.

Es tracta, per una banda, de l’intercanvi de presoners llargament preparat entre el govern israelià i l’organització Hamas i, de l’altra, de la conferència de pau al País Basc que ha comptat amb la presència de destacades personalitats internacionals. En ambdós casos aquests acords s’han presentat com una oportunitat per a l’assoliment de compromisos més ferms en els respectius conflictes. En el primer cas, això s’ha traduït només en un inevitable i públic reconeixement mutu de dues de les parts enfrontades en l’entramat araboisraelià. Un mínim gest però que pot ser molt important perquè amb el temps es faci un avenç significatiu en els punts més espinosos d’aquest conflicte. Fins ara, Hamas mai havia acceptat reconèixer de forma oberta l’estat d’Israel perquè no en contemplava la seva existència. El govern de Tel Aviv, per contra, mai havia reconegut com a interlocutor o negociador de res i per a res l’organització islamista. És en aquest sentit que posar-se d’acord per a l’alliberament d’un soldat, ni que hagi estat amb la mediació egípcia, ja comporta un canvi de paradigma en el reconeixement de l’altra part bel·ligerant, pas absolutament necessari per encarar qualsevol temptativa de diàleg. Insistir en els termes dels acords d’aquest intercanvi de presoners, debatre l’ús que s’ha fet del mateix concepte de presoner al referir-se a les persones intercanviades, valorar com de dolorosa ha estat la cessió que ha fet cada part o treure conclusions per com ha estat rebut aquest fet a les respectives opinions públiques forma part d’un altre debat. Valorar tot això suposaria haver d’entrar en un altre terreny impregnat d’emocions i ressentiments que no permetrien entreveure la visió estratègica i de futur que té la notícia. Ara es tracta de valorar com, en la seva globalitat, no tan sols el desglaç sinó el simple exercici de saber que existeix una altra part que serà imprescindible per a qualsevol nou acord, ja suposa una mica més. L’escenificació mediatitzada posterior no compta des d’aquest punt de vista. Potser d’aquí un temps es veurà que els beneficis d’aquesta decisió han estat molt més alts que no pas les renúncies, els festejos i les protestes que ha generat una decisió si més no controvertida.

Per la seva banda, en el cas del País Basc, s’han obert unes escletxes molt més amples per encarar amb més optimisme la superació final del conflicte. Cada part, incloses les víctimes, ha de jugar el seu paper per normalitzar la situació i seria impensable que per tacticisme polític s’oblidés que l’objectiu final és la desaparició de la violència i la normalització. La conferència de pau de fa pocs dies ha estat només una posada en escena per maquillar el punt final de la lluita armada i publicitar als quatre vents que no hi ha marxa enrere. Si aquest no ha estat l’últim acte abans d’acabar amb la violència, no s’entén tot el muntatge. Es pot arribar a comprendre la no participació dels governs basc o espanyol directament, ja que la conferència formava part de l’estratègia d’escenari de l’esquerra abertzale. Però hi ha hagut declaracions i moviments per part dels sectors més immobilistes de l’espanyolisme per desprestigiar i negar qualsevol autoritat a aquesta interlocució. No es vol reconèixer que la renúncia definitiva de les armes portarà inevitablement, i com hauria de ser, el debat i la discussió política, que és on exclusivament s’ha de dirimir la qüestió basca. El nou panorama que s’obrirà amb la fi de la violència encara és prou desconegut com per arrossegar els sectors més immobilistes, però al final aquest acabarà sent l’únic espai on es podran posar sobre la taula les qüestions més doloroses a què s’hauran d’afrontar totes les parts.

Al final, doncs, són dues qüestions que, malgrat les accelerades informatives, no haurien de passar per alt ni caure en l’oblit dins els processos de solució d’aquests conflictes, tot i que a hores d’ara ja hagin completat el seu cicle informatiu en els diferents mitjans.

Avui com ahir

2011-10-15T12:47:00.007+02:00

La Publicitat, 14 de març de 1934

http://www.324.cat/noticia/1415886/segria/Arrenquen-el-cap-del-monument-a-Lluis-Companys-de-Lleida.
14 d'octubre de 2011

De brètols sempre n’hi ha hagut. Per tant, més que l’equivalència entre aquestes dues notícies tot i els setanta-set anys que les separen, el més interessant és comparar el tractament periodístic que acompanya la bretolada. Per fer-ho, cal no oblidar el context en el qual es produeixen els dos fets: 1934 l’un, 2011 l’altre. Evidentment, les conseqüències tampoc foren les mateixes.

Algú ha blasfemat

2011-10-04T18:31:00.003+02:00

Algú ha blasfemat. Algú ha fotut el crit al cel, els Déus s’han ofès i l’execució de la sentència és i serà terrible. L’any passat va ser extraordinari, com feia temps que no passava, però enguany serà un desastre. Cada vegada els anys bons són més espaiats i comencen a ser l’excepció, no la regla com temps ençà. Cal témer per poder ser recompensat, com succeïa abans, quan allò desconegut era encara font de misteri, quan de fet no s’havia perdut el respecte. Ara s’arremet contra tot i tothom i no hi ha espera. S’exigeix i no es té paciència. S’havien de caminar hores abans de la recompensa i ser instruït per la tradició i la saviesa que transmetin els avis i els pares. Avui, amb un cop de cotxe, tot és més a prop, però el profit s’allunya, es panseix. És la metàfora de l’esforç. Aquest any, però, el càstig serà sever. La descreença d’alguns provoca que tothom en pateixi les conseqüències. No cal recórrer a mètodes estúpids i sense sentit. S’ha de tornar a un sistema d’equilibri en el qual la supèrbia humana no pesi més que totes les altres coses. Com es pot exigir que un cicle natural canviï en benefici nostre? Com es pot ser malcarat amb els que han marcat la pauta des dels temps antics? Algú ha blasfemat i ha tirat enlaire tota una estació. Els nostres són moments difícils i de canvis profunds. Segurament les coses ja no tornaran a ser com abans. Potser haurem de tirar enrere en alguns aspectes, tornar a funcionar com antany, ser més prudents. Potser encara no està tot perdut i els nostres boscos tornaran a ser regats amb la mateix abundor com la que ens relataven els vells. S’ha desdibuixat l’estacionalitat i anem directes a un clima cada vegada més extrem, conseqüència de la descreença, de la falta de respecte i de creure’ns que tot passa perquè sí, sense cap motiu. La terra dóna fruits si es cuida i es treballa. L’estovament de la terra depèn de la pluja i depèn que algú faci ploure. Quan això ja no passa, quan la terra no és regada, tampoc és per casualitat. Hem oblidat que en els temps bíblics la sequera era un càstig. No només ho hem oblidat sinó que ens n’hem rigut. Caldrà molta disciplina perquè aquesta tardor no sigui deserta i depressiva. Caldrà saber qui ha blasfemat i carregar-li la culpa de perquè aquest any la collita serà inexistent. No plourà a temps i el bosc assedegat no ens donarà els fruits amb què agracia l’equilibri i el respecte dels homes. Algú ha blasfemat i aquest any no es faran bolets.

De toros i toreros

2011-09-29T16:29:00.002+02:00

Notícia publicada al diari La Publicitat el dia 23 de setembre de 1934.

Gran Sagarra

2011-09-27T19:14:00.004+02:00

Als cinquanta anys de la mort de Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau (1894-1961)

Narcís Comadira ja hi dedicava el seu article de diumenge, però no fa cap nosa insistir que avui fa cinquanta anys de la mort de Josep Maria de Sagarra. L'efemèride ens hauria d'animar a acostar-nos (o a tornar) a l'obra de qui sens dubte va ser un dels poetes, narradors i prosistes més importants de la literatura catalana del segle XX.

Sagarra va ser, com recordava Comadira, un poeta prolífic i popular, dos mèrits que algunes persones no li van perdonar en vida seva i algunes altres no li han perdonat encara ara. Coses de l'enveja, que pot ser tan insana com persistent. Carles Riba, per exemple, detestava Sagarra, però per fortuna avui podem llegir-los tots dos i felicitar-nos de comptar, en la nostra llengua, amb autors de tan colossal categoria, per dir-ho amb un adjectiu planià.

Un dels aspectes de l'obra de Sagarra que dóna idea d'aquest vessant popular que cultivava amb tanta gràcia són els poemes satírics. No sé si encara es troba una edició que en va fer La Campana fa una colla d'anys, a cura de Lluís Permanyer, però seria fantàstic que la infatigable Isabel Martí es decidís a reeditar-la, perquè conté poemes realment formidables. Tal vegada el més famós sigui el que va dedicar a una noia de vida alegre, amb clatellada literària inclosa: "Ets fresca com una rosa, / més puta que les gallines / i pesada com la prosa / de don Pere Coromines". Pere Coromines va ser un polític prominent d'Esquerra Republicana, i un escriptor que segurament mereixia una mica més de benevolència de la que li va prodigar Sagarra. També era el pare del filòleg Joan Coromines, que a causa de l'ocurrència va tenir tota la vida una opinió pèssima de Sagarra. Tanmateix, això no va salvar el pobre Pere Coromines de sortir en un altre memorable poema satíric del nostre autor, en companyia de la flor i la nata de la vida pública catalana dels anys trenta. Es tracta d'una mena d'auca sobre un tal Wenceslau Maria Dutrem, inventor d'un suposat afrodisíac masculí anomenat Erotyl. Sagarra en lloa els efectes miraculosos amb aquests versos: " [...] El del principal primera / prenya dona i portera. / El del principal segona / se'n va de cap a la xona. / El senyor del primer pis / dóna pel cul a un Lluís. / A don Amadeu Hurtado / se li aixeca amb desenfado. / A en Maluquer i Viladot / se li revifa el ninot. / El cabdill dels esquerrans / no l'ajup ni amb dues mans. / A en Pellicena i Camacho / li branda com la d'un matxo. / A don Pere Coromines / li brollen dotze sardines. / Don Francesc Cambó i Batlle / se la passa per l'espatlla. / Fins i tot don Pere Rahola / porta en carro la titola..." Acabem amb la quarteta que va dedicar Sagarra al poeta J.V. Foix, un dia que eren tots dos d'excursió per l'Empordà i l'autor de Sol, i de dol insistia a llegir els últims poemes de la seva producció. Li va etzibar Sagarra: "No pas amb pompa ni en sient curul, / ans a l'ínfim racó d'un autocar, / vés, Foix, a prendre intensament pel cul / i deixa'ns a nosaltres disfrutar del mar". Gran Sagarra.

Sebastià Alzamora. Diari Ara, 27 de setembre de 2011

De la resposta a la pregunta

2011-09-24T13:16:00.011+02:00

Des de fa pocs dies, en motiu de la petició de Palestina de ser reconeguda com a país de ple dret a la ONU, la qüestió àrabo-israeliana ha tornat a saltar a les primeres pàgines informatives dels mitjans. Un dels que ha volgut aprofundir en les causes d’aquest conflicte, «el més llarg del segle XX», ha estat el diari Ara. No només això. Aquest rotatiu va publicar, el dia 22 de setembre, un reportatge d’opinió del per què a Catalunya aquest conflicte genera tant confrontació. Segons deia el titular, a casa nostra «la defensa d’Israel i la reivindicació de la causa palestina conviuen amb un discurs molt polaritzat». Aquesta qüestió era argumentada per un seguit de personalitats més o menys públiques en els seus àmbits que exposaven el seu punt de vista. Tanmateix, tot i que algú ho va insinuar, cap d’ells no es va referir a la desinformació existent.

El curiós és que, en part, la resposta a la pregunta que es feia el diari l’estava oferint ell mateix precisament a la pàgina d’abans a aquest reportatge. A la pàgina anterior hi havia un altre reportatge, suposadament històric, sobre els orígens del conflicte entre àrabs i jueus a Palestina. Tanmateix, o bé la periodista que el signava tenia molta pressa per acabar-lo, o és que li paguen tan poc que no té accés a bibliografia o bé simplement no coneix ni un borrall dels antecedents del conflicte.

Aquesta qüestió em remet a un treball que van fer uns amics en una assignatura de doctorat a la universitat. Es tractava d’estudiar el grau de coneixement que, del conflicte a Palestina, tenien persones del seu entorn (estudiants universitaris, familiars, amics...) a través de referències molt bàsiques al conflicte, referències que els mitjans de comunicació utilitzaven amb freqüència. No voldria equivocar-me amb les conclusions que en van treure, però recordo que els resultats no transmetien massa optimisme sobre els coneixements generals dels enquestats, que a més tenien una imatge molt preconcebuda per les referències dels mitjans de comunicació.

Fa pocs dies, doncs, a l’Ara s’intentava explicar el conflicte, s’entén que amb un sentit d’equitat i objectivitat propis de la professió periodística. D’entrada, la foto que acompanyava el reportatge era tendenciosa i poc adequada per explicar el desenvolupament històric d’aquell vell enfrontament. Hagués estat adequada per explicar la repressió israeliana, però no per entendre el conflicte històric. D’altra banda, és just dir que una sola pàgina de diari no és espai suficient per explicar-ho tot, però no es pot passar per alt, com es va fer, mig segle de conflicte si el que es fa és una anàlisi dels antecedents.

Es diu, per exemple: «Com comença el conflicte? Després de la Segona Guerra Mundial, descobert l’horror de l’Holocaust, els Estats Units i l’URSS van pactar la partició de Palestina (que aleshores era una colònia britànica) en dos estats, un àrab i un jueu». Que el conflicte comença després de la Guerra Mundial? Els enfrontaments cada vegada més violents entre les comunitats àrabopalestina i jueva als anys 1920, 1929, 1933 o 1936, no són part del conflicte? La declaració Balfour de l’any 1917 no és un punt i a part en l’establiment d’una llar nacional jueva a Palestina i un motiu important de revolta per als àrabs? Doncs bé, no se’n fa esment. També es diu que els Estats Units i la URSS van pactar la partició de Palestina. És cert que sense el seu consentiment no s’hagués produït, però la partició fou votada i aprovada per una majoria de països a l’ONU a través de la resolució 181 el novembre de 1947. Per a l’articulista aquest tampoc és un fet important i per tant no el menciona. A més, es diu que el territori palestí era una colònia britànica. Potser la periodista no coneix les formes de domini colonial establertes pels imperis europeus, especialment el britànic, a finals del XIX i principis del XX ja que no és el mateix una colònia que un mandat o un protectorat. La Palestina sorgida després dels tractats de pau de la Primera Guerra Mundial i fins el 1948 va ser un mandat i no pas una colònia, com erròniament s’afirma.

El pla de partició de Palestina aprovat per la ONU establia la creació de dos estats, un per a cada comunitat. No hagués estat sobrer, si es vol fer una aportació històrica, dir que els únics que s’avingueren a crear-lo foren les autoritats sionistes. Les àrabs es van oposar al pla de partició i rebutjaren crear un estat àrab amb aquelles condicions. Però tampoc s’esmenta. Les implicacions, les conseqüències i les opinions sobre aquest fet, totes molts respectables si es fan en base a fets històrics, no pertanyen al tipus de reportatge que planteja el diari Ara. «El 1948 Israel proclamava unilateralment el seu estat, cosa que va desencadenar la reacció dels països veïns, que van declarar-li la guerra. Al final del xoc, Israel havia completat el que els àrabs anomenen la Nakba (desastre): el desallotjament de 531 pobles i l’expulsió de 800.000 palestins a Gaza i Cisjordània». En l’explicació d’un conflicte cal recordar els abusos de poder que es produïren, però és essencial fer-ho de les dues parts si no es vol falsejar o esbiaixar la mirada. Si es pretén explicar quina va ser la posició àrab, o com va ser la guerra contra els jueus o enumerar els abusos sionistes, es pot fer, però dient-ho clar en el reportatge. El que no es pot fer és falsejar la història.

El problema, així, és publicar aquestes coses. El diari es pregunta com és que a Catalunya aquest és un debat tan encès. Les opinions són molt dividides i es defensen les posicions amb fermesa, i es pregunta per què. És curiós que bona part de la resposta la publiquessin a la pàgina anterior sense ni adonar-se’n.

Les parets de les coves

2011-09-19T16:46:00.007+02:00

La gent té coses a dir. Moltes coses. Som, en definitiva, éssers comunicadors. La comunicació forma part del procés de configuració d’una persona al llarg de la seva vida i també ens permet ser reconeguts pels altres. Per això Joaquim Nadal escriu prosa bucòlica des del seu twitter enmig d’agres discussions polítiques. Esmolem l’enginy per ser els més originals, no pas per una qüestió de simple coneixement de causa sinó per obtenir l’admiració dels demés. És igual si el contingut és més o menys veraç. Tant li fa si la foto té qualitat artística o un bon enfocament, o si allò que es presenta interessa o no. Es tracta de mostrar que s’és actiu, que s’existeix. Aquest procés, en el qual ens comportem com a prínceps –tal com dèiem fa una mesos en un altre apunt–, té però un comportament pendular. Només els més fidels romanen en la convicció de mantenir l’aparador ple. Molts, en canvi, ja han desistit després d’una etapa de bogeria de mercadillo. Ai nena, que encara belluga! Tothom s’oferia, tothom sabia, tothom era, tothom existia. La majoria ha tornat al cau. Segurament, d’aquí un temps, el pèndol canviarà de sentit i tornarà a excitar el personal que trobarà en noves vies l’estímul per expressar-se i presentar-se. Bé, de fet, qualsevol utilitza l’estratègia que creu més idònia per avançar, en això ningú en pot dir res, només faltaria. Fa molts anys, pintàvem parets en coves. No hem canviat gaire, seguim pintant parets. Les necessitats i les implicacions, però, sí que són diferents. Temps enrere, qui tenia possibilitats d’expressar-se, de comunicar-se i de ser escoltat era una persona de poder i amb poder. Avui s’ha democratitzat aquesta categoria. Donem per fet que la comunicació només es produeix a través i per voluntat nostra, de l’emissor. Serà la nostra capacitat de produir una reacció el que ens atorgarà un receptor. Més que expressar un contingut en sí, l’acte de comunicar té també i cada vegada més la finalitat de trobar receptors, i quants més millor. S’ha democratitzat però alhora és un acte democràtic. La llibertat d’expressió és una de les garanties bàsiques d’una societat avançada. Però l’atomització, les capelletes comunicatives i els aparadors més o menys reeixits comporten allò que es podria anomenar la banalització de la informació, especialment pel seu excés i el seu poc interès. El nervi amb què diem coses omple de continguts banals les pistes informatives. Cal dir coses, és igual quines i amb quina qualitat. Tot serveix per mantenir-se present. Tot serveix fins al punt que pràcticament es perd el sentit d’allò que diem. Uns pinten trossos de la seva vida a les coves; altres ofereixen, com és el cas d’aquest modest aparador, pintures que per a molts són intranscendents.

En memòria de Josep Termes (1936-2011)

2011-09-09T23:36:00.003+02:00

L’any 1967 Jordi Solé Tura publicava un llibre titulat Catalanisme i revolució burgesa (Edicions 62) en el qual apuntava la teoria que el catalanisme havia estat una invenció de la burgesia. Que havia estat una maniobra dels burgesos del país per controlar el moviment obrer català i així mantenir el poder polític i els privilegis econòmics. Era una teoria que encaixava perfectament en el concepte dubtosament marxista que els obrers no tenien pàtria, i menys si aquesta havia de ser la catalana. La idea exposada per Solé Tura va tenir una gran influència no només dins dels moviment antifranquistes d’extrema esquerra a Catalunya sinó també entre una generació d’historiadors espanyols encara poc avesats a trepitjar el terreny català. En conseqüència, aquesta va ser una idea que es va anar perpetuant i avui encara cueja. A més va ser aprofitada per certs sectors per deslegitimitzar i ridiculitzar el catalanisme.

Des d’aquí, doncs, només recordar la ingent tasca que Josep Termes va iniciar com a historiador per demostrar, sempre amb l’ús científic d’una enorme quantitat de fonts, els orígens sobretot populars del catalanisme al segle XIX i XX. Com en els moments de claudicació nacional, havien estat precisament les classes populars i no la burgesia les que havien mantingut viu el sentiment de partinença, l’ús de la llengua pròpia i la fidelitat al país.

Una qüestió simple

2011-09-09T16:45:00.002+02:00

Han passat moltes coses relacionades amb el país les darreres setmanes. Per una banda, hi ha una sensació d’acceleració que les coses es precipiten, que els envits d’uns i altres contra la llengua i l’autogovern han de provocar una reacció ferma, de fer un pas endavant decidit. Hi ha gent disposada i les lliçons de Guardiola i Terribas ens apunten en aquesta direcció. D’altra banda, la situació també provoca estats d’ànim decaiguts, de certa resignació, del ja hi tornem. De gent que creu en el projecte de Catalunya però que està cansada de cridar, i que esperarà només el moment decisiu per sortir al carrer o anar a votar. Mentrestant, restarà emprenyada a casa sense participar.

Ja fa quasi una dècada i mitja que Toni Strubell treia un llibre titulat El cansament del catalanisme (La Campana, 1997), on exposava la tasca feixuga que suposa aguantar estoicament amb arguments i actituds les raons d’un sentiment de pertinença que es veu contrariat i sovint tensionat. La defensa de la llengua i la cultura comporten molt més sacrifici que la seva renúncia, molt fàcil, planera i plena de suposades raons: que si facilita la comunicació, que si la cultura dominant permet arribar més lluny, que tothom t’entendrà, que et permetrà arribar a més àmbits. Avui, molta gent comença a estar cansada, no del catalanisme, sinó d’haver d’estar discutint qüestions òbvies, de demanar permís per viure la pròpia identitat com fa la resta del món i d’haver constantment estar batallant perquè siguin reconeguts i respectats els seus drets. O, fins i tot, perquè no sigui alterada la seva capacitat econòmica.

Tot plegat, però, es redueix a una qüestió molt simple que si no se soluciona anirà arrossegant el conflicte subsistent i latent que existeix i que al llarg dels temps s’ha anat perpetuant. Qualsevol discussió sobre la llengua, l’educació, sobre els intents de manipular la història i per tant sobre una suposada legitimitat, sobre les decisions en termes d’infraestructures, sobre la gestió plena de la pròpia economia i dels propis recursos s’acabarà quan es resolgui aquesta qüestió. Perquè al final, tota discussió es redueix a si aquestes premisses es desenvolupen sota jurisdicció –prenent aquest concepte en sentit ampli– catalana o espanyola. El marc de decisió determina la topada d’interessos en aquests i altres temes i per tant cal clarificar-ho. Al final, resoldre aquesta qüestió permetrà esvair els dubtes en aquests aspectes, tot i que és ben cert que crearà altres problemes.

Avui per avui és evident que la jurisdicció catalana està supeditada a l’espanyola, però la vinculació jurídica i fins i tot militar que fins ara ha mantingut aquesta relació política no ha de sobreposar-se a l’únic mecanisme democràtic que ha de prevaldre, el de la voluntat popular. Més enllà d’això qualsevol discussió serà interessada i parcial, i per tant seguirà perpetuant el conflicte. I la gent n’està cansada.

Contra la sentència del català

2011-09-04T11:23:00.006+02:00

«Joume! Joumeeee! On carai t’has ficat?! Que no sents que peta la finestra?! Goita quin ventot de cal recoi que fot, colló! Joume, la finestraaaa!!»

«Però que no ho veus que ara tinc feinaaaa?! Al juriol ja passen aquestes coses, saps, Mauri de torn? Les tempestes d’istiu acostumen a ser freqüents! …però què fotia la finestra oberta de bat a bat? A veure si qualsevol pot entrar a casa nostra, ara. Que et penses que som de cal Barata, aquí?»

«Ja em deia la mare que aquest home era com una sabata. De sola dura i quan se t’espatlli, nena, el duus al Ràpit arreglus i te l’arranjaran de primera... Per estar fent això no podies tancar la finestra? Mira Joume, aixíns no podem continuar. M’estic escarrassant tot el sant dia, a la cama la gota no em deixa viure i tu aquí jaient, davant de l’ordinador, igual com aquell que es dedica a contar fornigues. Sort que aquest istiu han tornat a fer els Plats Bruts perquè si no t’hauries passat cada vespre enganxat a aquest coi d’ordinador. Sembla que nem endarrere com els crancs, amb tu!»

«Escolta’m Margarita, deixa estar això i digue’m, a quina hora hem de marxar? Ja saps que el trenc no espera dingú. Bé, domés aquells que estan carregats d’ort, que poden fer-lo parar sempre que els plagui... Haurem d’anar a buscar els nanus al col·lègit més aviat del compte, preparar-los alguna cosa ràpida de sopar i marxar corrents. I no em diguis que sóc un atabalat. Sóc previsor.»

«Sí, sí, revisor... revisor de trencs ets tu! Ja seria una bona feina, ja. Si no t’haguessis dicidit per ser manyarot, ara series funcionari. Abans he de passar pel dispensari, jo. Aquest jonoll em matarà i si a sobre em fas córrer ja no m’hi sentiré res a la cama. Aquell noiet tan simpàtic que m’hi posi la indicció i llestos. Encenc la turbina, l’escalfo una mica i ja tinc jonoll per unes horetes!»

«Ja t’agrada, ja, que aquell paio t’hi posi la indicció. Sempre bona cara. Sempre t’hi presentes en fandilles. Però que no saps que no té aigua clara, aquell mosso. Saps el que diuen, oi? Tot és tèrbol en ell. És més fosc, comenten, que el forat d’una xumaneia! I va i a tu t’agrada.»

«Quets pesat, redéu! Sempre el mateix cuento. Jo sempre vaig en fandilles. Fins i tot quan mossèn Clement em demana que li renti les vànoves de la sagristia entro a l’iclésia en fandilles! No cal que et digui rè més, oi? I ell no m’agrada. Em fa fregues al jonoll amb fulles tendres d’àpit que em van bé i prou. Cura, només és cura, renoi!»

«Entesos doncs, vaig a buscar aquell parell al col·lègit. Els hi porto alguna cosa de berenar? Galetes, llogurts, pa amb xocolata?»

«De seguida hauran de sopar. Potser donguem-li una mica de fruita a la petita, i prou, i així ja no caldrà que insistim amb els postrus, vènt sopat. Els seus pares estaran contents. Si agafes una poma, pela-la abans, que si no no se la menjarà. El gavinet de serreta és a l’aigüera. Mentrestant jo prepararé les maletes per endur-nos. Vols alguna cosa en concret, perquè després no rondinis? Pensa que tindrem el mart a deu minuts.»

«Potser sí, agafa els estris de platja, amb la cadireta, que això d’estar estirat a la sorra ja no fa per mi.»

En memòria

2011-08-27T21:40:00.005+02:00

Heribert Barrera (1917-2011). En memòria a tota una vida dedicada a uns ideals de servei al país. Que els arbres no ens impedeixin veure el bosc.

Miserable

2011-08-18T01:03:00.009+02:00

El futbol no es mereix que hi hagi gent tan miserable i amb un comportament tan execrable.

Música per a l'estiu

2011-08-07T17:23:00.007+02:00

(nota: si la ciutat de Santa Mònica la situen a Califòrnia i Nova Orleans a Louisiana com és que s'equivoquen amb Barcelona?)

La memòria del bé (i II)

2011-08-03T18:20:00.005+02:00

La memòria del bé, però, té unes implicacions morals i ètiques més profundes que no pas el reconeixement i homenatge de les víctimes. Inicialment, Bejski, que volia reconèixer tots els actes de salvació possibles, només considerava necessari demostrar degudament una acció de salvament de jueus perseguits per poder ser reconeguda. Però de mica en mica va anar descobrint les dificultats que aquest judici comportava. Era suficient només aquesta acció perquè una persona fos considerada justa entre les nacions? No calia entendre, també, la motivació d’aquell acte per decidir-ho? Es podia apreciar de la mateixa forma una actuació per motius humanitaris i una acció de salvació a canvi de diners o a canvi d’altres tipus de favors? I una persona que al llarg de la seva vida havia estat un criminal però durant el nazisme va ajudar a amagar jueus, podia ser homenatjat? Calia valorar la conducta global de la persona o només aquell acte concret de salvació? No va ser fàcil, per exemple, que el faldiller, egocèntric, megalòman, sibarita i membre del partit nazi des del 1930 Oskar Schlinder tingués un arbre al Jardí del Justos de Jerusalem, però calia reconèixer la seva tasca humanitària de salvar mil dues-centes persones. Així, al costat d’accions humanes sinceres també es discutien casos molt més ambigus que havien de ser presos amb molta cura davant les veritables intencions d’aquells suposats actes del bé. Mai es podia saber directament, ni amb testimonis, documents o arxius, la finalitat última de l’actuació d’una persona i això podia significar, si no es prenien les precaucions oportunes, una ofensa als milions de víctimes si s’homenatjava algú que hagués actuat egoistament o en connivència amb els botxins.

Al llarg de la seva carrera al capdavant de la Comissió dels Justos, Bejski va comprendre que els actes de salvació d’una vida no només afectaven el genocidi de 1939-1945 sinó que altres indrets del món havien patit processos semblants, horrors similars. Aquell vell jueu supervivent de la Polònia ocupada pensava en casos com Armènia, Ruanda o l’ex-Iugoslàvia on segurament existien i havien existit persones que es demostraren, en moments de mal absolut, capaces de sobreposar-se i actuar en favor del bé. Va arribar a la conclusió que era necessari establir una memòria per a tots els casos semblants que podien existir arreu del món.

En el nostre cas, seria possible aplicar aquesta mateixa concepció de la memòria a la guerra de 1936-1939 a Catalunya? Quines implicacions podria tenir? D’entrada, hauria de canviar el punt de vista de la legitimitat de la violència entre els dos bàndols, entendre que amb aquest enfocament no hi pot haver bons i dolents sinó només aquells que arriscant la seva integritat van amagar perseguits a la rereguarda republicana o aquells que, amb la brutal repressió franquista, van actuar per evitar que persones vinculades al règim republicà acabessin afusellades. Aquesta mirada suposaria superar qualsevol consideració ideològica per contemplar només els actes per salvar la vida d’una persona, tot i que la càrrega política del mateix acte de salvació potser faria impossible el reconeixement. Qui i per què va amagar capellans? Qui i per què va ajudar republicans? La guerra civil a Catalunya ha tingut el record merescut per als que hi moriren, però potser també caldria començar a posar noms i cognoms a aquells que, empesos per un acte de solidaritat, van ajudar altres persones a que no haguessin de ser, anys més tard, recordades precisament com a víctimes.

La memòria del bé (I)

2011-07-29T21:56:00.005+02:00

Els actes en record de les víctimes del bàrbar atemptat d’Oslo ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de la memòria. La memòria i el record cap a qui ha patit un atac atroç es converteix en un acte absolutament humà que vincula aquells que senten la necessitat d’expressar el seu dolor amb les víctimes que ja no hi són. Acostumen a ser actes massius que transcendeixen del marc estrictament familiar o personal. La memòria d’actes criminals, de genocidis i de matances també s’expressen amb elements simbòlics perquè esdevinguin perpetus i mai hi hagi opció a l’oblit. L’oblit és, en aquest sentit, no només l’antagonista de la memòria sinó també el pitjor homenatge als desapareguts. La perpetuació de la memòria per a les següents generacions és una de les finalitats de memorials i monuments erigits en record a qualsevol acció perpetrada contra la humanitat.

El segle XX ha estat exemple dels més grans actes en contra de la condició humana. La pervivència del record, el no oblidar les víctimes del genocidi dels jueus d’Europa, un dels més grans crims mai comesos, ha estat la preocupació principal dels supervivents per mantenir el vincle amb aquells que ja no hi són. El record del passat es projecta cap al futur a través d’institucions que mantenen viva la memòria del genocidi. Reconèixer-lo és reconèixer les persones que no van poder escapar de la follia dels assassins. Avui en dia, els memorials sobre l’Holocaust mantenen la doble funció de testimoni de l’horror i de reconeixement dels màrtirs.

El silenci que aquests dies han desprès els homenatges ciutadans per l’atemptat d’Oslo recorden la història de Moshe Bejski que Gabrielle Nissim explica al llibre El Jardín de los Justos (Kailas, 2004). Bejski, jueu de Polònia i amb tota la seva família desapareguda, va sobreviure gràcies a la famosa llista d'Oskar Schindler. Aquest fet, que li marcarà tota la vida, acaba esdevenint una autèntica recerca personal sobre els límits del record. Quin tipus de memòria calia mantenir en honor dels màrtirs si ell era un supervivent? N’era gràcies a un acte de bondat que li va permetre evitar, malgrat viure també l’experiència dels camps, l’extermini. Com Moshe es trobaren molts d’altres supervivents, que honraven familiars i amics immolats, però en canvi ningú els preguntava sobre les causes de la seva supervivència, de la qual molts se sentien culpables.

Havien salvat la vida gràcies a actes de valentia i dignitat humana enmig de la barbàrie de l’ocupació i la persecució. Gràcies a persones com Schindler, milers de jueus es van salvar de la mort per accions anònimes de gent que, posant en perill la seva pròpia vida, els amagà, els refugià o els exilià. La reflexió al voltant d’aquest fet va dur Moshe Bejski a plantejar-se si no era convenient, també, retre homenatge a aquelles persones que en un acte d’humanitat van posar a recer un o més perseguits. Bejski va entendre que si es recordava el mal a través de les víctimes que havia provocat, calia també homenatjar el bé, és a dir, aquelles persones justes entre les nacions que havien ajudat, en condicions extremes i exposant la seva pròpia integritat, a salvar vides. Calia, per tant, deixar testimoni del bé a través d’un element simbòlic com era el plançó d’un arbre per cada persona que hagués salvat un perseguit, fins a fer-ne un bosc que seria recordat, per a les següents generacions, com el jardí del justos.

"Los galeones de Vigo"

2011-07-28T18:30:00.003+02:00

D’informants i informadors

2011-07-22T18:26:00.002+02:00

Una de les moltes habilitats que s’hauran de tenir en un futur serà la de saber gestionar informació. Serà imprescindible per poder sobreviure en un món hiperinformat a base de dades, notícies i comunicacions. La informació s’ha convertit en la tirania dels nostres temps: és omnipresent, té voluntat totalitzadora, ha de ser immediata i efímera, és a dir, el que val per avui ja no serveix per demà i, en molts caos, la seva importància es magnifica tot i ser relativa. Els estímuls informatius que rebem suposen el processament d’un volum de dades cada vegada més gran i implica saber destriar allò prescindible del que realment és aprofitable. Inevitablement, la reflexió al voltant de la gestió de la informació ens acosta a aquells que en són professionals, aquells que l’elaboren, aquells que l’encasellen al seu ideari o al dels seus superiors. Aquests últims dies, l’ofici del periodista i la disciplina periodística han estat protagonistes per diferents circumstàncies.

Per una banda, hi ha hagut l’escàndol de l’imperi de comunicació Murdoch al Regne Unit, amb esquitxos arreu del planeta. La transcendència de les escoltes il·legals ha arribat fins a un nivell que demostra les influències dels grans grups de comunicació sobre les esferes de decisió polítiques. Per tant, res pot impedir que, en la forma de controlar i difondre la informació a gran escala, hi hagi un ús manipulat o es creïn gustos de consum informatius artificials segons les línies editorials i estratègiques dels grans mitjans de comunicació.

A més, el cas de les escoltes il·legals per vendre exclusives comporta anar a parar, altra vegada, a l’ús de les fonts. El deteriorament de la informació i la fiabilitat del contingut informatiu es mesura per l’ús fraudulent de les fonts, però això importa poc al consumidor àvid d’experiències informatives cada vegada més intenses, i per tant obliga a que els escàndols s’hagin d’obtenir amb mètodes il·lícits. El consum massiu d’informació no es preocupa sobre l’origen d’allò que consumeix. I això contrasta amb els que transmeten, per exemple, coneixement històric, que deuen la qualitat dels seus productes al bon ús de les fonts que citen. Potser per això el consum d’aquest tipus d’informació és escàs.

Per la seva banda, tot i que ja és tard, aquests dies ha desaparegut un emèrit periodista de la vella escola. Tan vella que ranciava per totes bandes. Carlos Sentís, l’espieta, segons l’excel·lent article de l’amic Roger, ha estat convenientment ensabonat per una part de la tribuna d’opinió del país. Que se’n destaqui la seva faceta periodística és comprensible, però que no es digui res de la seva implicació amb el franquisme i a sobre es ventili aquest fet dient que només foren circumstàncies de temps convulsos és cara dura. Potser convindria fer memòria del també periodista Antoni Rovira i Virgili, que per raó del mateix període convuls, va acabar morint a l’exili.

I, finalment, l’última floreta ens l’ha donada la televisió pública valenciana, Canal 9, que va impedir emetre en directe l’impúdic i impresentable discurs de dimissió del president de la Generalitat. De fet, només es tracta d’una de les moltes mesures de manipulació que aquesta televisió pública ha anat exercint al servei del poder polític valencià, per la qual, per exemple, el cas Gürtel no és res comparat amb les llambregades que un tal Fernando Alonso fa sobre un bòlid pel circuit urbà de la capital del Túria.

Quan truquen a la porta

2011-07-16T10:04:00.004+02:00

El trucar a la porta ens pot obligar a retrocedir cap a un temps de foscor, quan no se sabia què volia aquella gent que de matinada reclamava des del portal estant. No eren bons auguris que truquessin a aquella hora, i menys que demanessin pel fill. Això podia implicar haver de respondre a les males maneres de gent estranya que tenia la impunitat d’un estat repressor darrere per poder actuar sense contemplacions.

Alguna vegada també ha passat que un soroll a la porta del cancell quan el dia tot just comença a despuntar et desperta de sobte i, mentre vas cap a la porta tal com vas ser dut al món, ja que així és com dorms, preguntes a crits des del passadís qui carai hi ha. Llavors, una veu enutjada diu que és la senyora de fer feines que té les claus de casa i que només ve a deixar el paraigües que ahir va agafar perquè plovia. Respires alleujat però no pots tornar a dormir, de l’esglai i de pensar que si tu anaves nu, potser la senyora que ha entrat també hi anava.

Avui en dia, d’altra banda, l’expressió quan truquen a la porta, acostuma a voler dir que un fet està a punt de passar, que alguna cosa succeirà irremeiablement: «la tempesta està trucant a la porta, agafa paraigües i posa’t les catiusques» o «el pitjor de la crisi econòmica encara està per arribar, l’època de restriccions en aliments bàsics i matèries primeres està trucant a la porta». De xicarrons també ens deien que si algú trucava no obríssim mai. Era una forma de prevenir-nos, però també una forma de retenir-nos, de no voler que creixéssim. Traspassar la porta de casa era la metàfora de conèixer món, de saber què de bo i què de dolent ens esperava fora. La casa era el nostre refugi i la porta tenia una doble funció: servia per protegir-nos, però també era el punt feble que tard o d’hora creuaríem per no tornar enrere mai més, perdent l’innocència. Així ens férem grans, dient que no obriríem mai a estranys quan en realitat volíem conèixer allò que a fora era desconegut i atreient.

En altres casos, quan truquen a la porta no tens temps d’obrir, no hi penses i qui truca se serveix directament i entra. Davant la rutina, no pares atenció i gairebé assenteixes abans que et pregunti. Però quan no esperes trobar qui ha entrat, la cosa es complica per una sensació de vergonya i culpa, com si haguessis fet alguna cosa malament, sobretot si no t’esperaves la visita, tot i que alguna vegada t’hauria agradat que aquella visita fos qui obrís la porta i et demanés. La cara vermella i el posat mig aclaparat de qui tampoc sabia què es trobaria darrere la porta fa el moment més passador, fins que una simple pregunta, potser només per sortir del pas, rebaixa els moments d’incertesa que una porta qualsevol ha provocat amb pocs instants.

Finalment hi ha l’impertinent que insisteix en el timbre i tot i no voler-lo obrir per mandra té tanta mala folla en el trucar que obliga a sortir i a atendre la seva mirada inquisitorial i el seu discurs après de memòria. La seguretat en què t’interpel·la és exagerada i la credibilitat d’uns papers mig desendreçats que t’ensenya et fa dubtar. Alguns, fins i tot, malgrat estar jaient al sofà amb la feina feta, s’han aixecat i han estat a punt de posar en marxa l’ordinador per imprimir una factura de consum ordinari només perquè l’embaucador que ha trucat a la porta pretén fer-te signar un contracte fraudulent, sense credencials ni garanties. Quan truquen a la porta també pot ser per ensarronar-nos.

Llengua, cultura, país

2011-07-11T18:03:00.003+02:00

Quan l’any 1961 es va fundar l’entitat Òmnium Cultural, la defensa d’uns valors cívics de recuperació i promoció de la llengua i la cultura catalanes no només es feia en la clandestinitat sinó sobretot per contrarestar la voluntat que el franquisme tenia d’esborrar els principals símbols d’identitat del país. Avui, cinquanta anys després, no és un bon senyal que l’existència d’Òmnium Cultural encara sigui notícia i que el seu lema fundacional sigui encara plenament vigent, ja que demostra que encara queda molta feina per endavant. L’èxit de l’entitat vindrà amb la seva pròpia dissolució quan, en una situació de normalitat, la llengua i la cultura siguin els principals vehicles d’integració i d’incorporació per a totes les persones i per a totes les idees en aquest racó de món, vinguin d’on vinguin. Fins aleshores, tindrà sentit i serà necessària la presència d’entitats que, com Òmnium Cultural des de fa cinquanta anys, vetllin tossudament perquè el parlar d’aquí pugui ser reconegut i plenament vigent al costat de totes les altres llengües del planeta. Només es tracta d’això.

Divendres de Festa Major

2011-07-01T17:50:00.005+02:00

Així que es llevava, una mica tard perquè ja no havia d’anar al col·legi, començava a notar els nervis de la jornada. Fins a l’hora de dinar tot era suportable, però ja la tarda, quan s’acostaven les sis, moment en què el drac de Sant Llorenç iniciava la cercavila, el nerviosisme ja no tenia aturador. El retruc dels petards del drac li feien agafar amb més força la mà de la mare, però amb el temps, el patam de les carretilles li enduririen l’esperit. Així s’acostumaria i mai més en tindria por, pensava.

Passats uns anys, el matí del mateix divendres de juliol començava ostensiblement més tard: ja no havia d’anar a l'institut, i això li permetia aprofitar millor les primeres nits caloroses. La sensació al llevar-se, però, ja no era tant de nervis com abans, sinó de com posar d’acord tota la colla per quedar pel vespre: telèfon fix i trucs des de l’intèrfon dels pisos. Normalment quedaven a un quart d’onze del vespre davant de l’Ajuntament. Feia un sopar lleuger, com a molt un entrepà, no per res, sinó perquè havia de ser ràpid i fer-lo passar amb la poca gana que els nervis li deixaven. El so de la traca oficial que hi havia penjada al llarg d’un dels carrers principals indicava que només quedaven cinc minuts per començar el ritual. Calia afanyar-se i córrer esquivant la gent vestit amb els texans llargs, la camisa de cotó de quadres i màniga llarga, el mocador i un barret d’avi de palla comprat a aquella botiga de boines del costat de l’església. Quan arribava al punt d’encontre, abans d’eixugar-se la suor, mirava que les espardenyes estiguessin ben lligades. Amb la plaça a les fosques el murmuri del congregats anava en augment i la tensió es palpava. De sobte, el primer toc de tabals marcava el ritme frenètic característic amb què diables, feres, dracs i sargantanes, escopint foc i espurnes, ballaven al costat dels més agosarats, tapats amb barrets i mocadors. Només li calia agafar-se a alguns dels companys, amagar les mans dins de la màniga llarga de la camisa i anar donant voltes en sentit contrari a les agulles del rellotge per tota la plaça, seguint la gent. La sensació de cremor i la grisa i asfixiant olor de pólvora convertien mitja hora en una eternitat. Després, amb les bèsties retirades i les forques dels diables emmudides, la gent seguia cridant i ballant esperant el ritual final de cada any, quan un enviat del dimoni deixava una capsa marró al centre de la plaça i tothom s’apartava deixant un espai buit difícil d’entendre deu minuts abans. L’encenia i calia comptar fins a deu abans que aquella capsa explotés fent sonar totes les alarmes dels establiments del voltant. Tots corrien, altra vegada cap al mig i entre els crits i els balls, per sobre dels caps, una bandera de dos colors i tres franges començava a cremar sota la mirada de les autoritats que dissimulaven des del balcó. Era el fi de festa que s’acompanyava amb visques i fores.

Ja aleshores, però, les nit del primer divendres de juliol no s’acabaven amb el foc. Corrien amb en Roger amb les camises xopes cap al concert gratuït, tot fent goigs a Sant Hilari i a la diplomàcia de la rebel·lia. Unes festes majors després, les trobades foren diferents: havia canviat els correfocs pels sopars tranquils, s’havia posat set-betes en comptes de camisa de cotó i els crits eren parlars reposats. Tot i així, cada primer divendres de juliol, a partir de les sis de la tarda, seguiria amb la mateixa sensació de tenir aquella mica de no sé què a la panxa.

Música, pau

2011-06-26T11:16:00.008+02:00

Ophir Kutiel: Thru Jerusalem (extret de Vilaweb)

.

Des del llarg exili

2011-06-25T22:03:00.001+02:00

Als vint-i-cinc anys de la mort del poeta Pere Quart (1899-1986)

De protestes i banderes

2011-06-24T10:39:00.003+02:00

Hi ha sensació de desorientació en el catalanisme. Més concretament en l’independentisme, que sembla que ha quedat descol·locat davant el moviment dels indignats. I no només davant del moviment en sí, sinó en la capacitat que aquesta protesta té d’atraure persones anònimes i de vehicular un malestar a través de la mobilització al carrer. A mesura que la situació econòmica vagi empitjorant, aquest moviment heterodox i superficial anirà augmentant la seva capacitat d’aglutinar més gent. Qualsevol acte o qualsevol decisió que sigui percebuda com una regressió del sistema de serveis socials, del sistema laboral o del nivell de vida serà contestat amb més insistència per la part de la població que se’n senti afectada o n’estigui amenaçada.

La primera reacció de l’independentisme davant el sorgiment de les protestes ha estat el rebuig, sobretot amb arguments relacionats amb aspectes lingüístics o contra actituds dubitatives o directament contràries a incloure el dret d’autodeterminació. Deixant de banda que aquesta negativa xoca directament amb els plantejaments de democràcia real o que la legitimitat de les demandes de sobirania no recau en si són acceptades o no a les seves assemblees, el sobiranisme no ha simpatitzat, en general, amb el moviment dels indignats. Als darrers temps hi ha hagut un desplaçament en el debat públic i en la capacitat de generar mobilització i sumar convocatòries en favor de les protestes per la crisi. Fins ara, el moviment independentista era l’únic moviment cívic o ciutadà –que no polític, vistos els resultats a les darreres eleccions– que tenia capacitat de creixement i de mobilització. Ara, però, ha quedat relegat a una segona línia davant les protestes sense forma concreta que han engegat els indignats, i que podrien augmentar depenent de l’evolució de la situació. És aquesta situació de relegament la que ha provocat aquesta desorientació del sobiranisme.

Amb aquest estat de coses, no seria bo caure en una espècie de competició, perquè uns farien bandera d’un cosmopolitisme fals que ven molt i, els altres, per contra, podrien omplir carrers sencers amb banderes, i aquesta no penso que sigui la millor carta de presentació per al nostre procés sobirà al món. Per una banda, existeix un argument indignat oportunista i contradictori que diu que la solució a la crisi, les revoltes i les protestes no poden encasellar-se a un àmbit nacional ja que el seu caràcter està basat en les persones i per tant transcendeix les fronteres. Així, no pot haver-hi entitats col·lectives com pobles, estats o nacions en les protestes. En canvi, noms com plaça Tahrir, plaça d’Islàndia o plaça Sintagma, entre d’altres, han sovintejat en les protestes d’aquí. En aquest cas sí que era vàlid referir-se a apel·latius nacionals d’altres protestes o formes de revolta. A les revoltes àrabs el color predominant era el de les banderes nacionals dels respectius països, i a Islàndia el referèndum no va ser per eliminar el deute de tots els països del món, sinó exclusivament el seu. Així, es reivindica el model islandès de no pagar el deute del seu l’estat però en canvi no s’afronta el debat del dèficit fiscal perquè té connotacions pretesament identitàries. Si aquí es plantegés un referèndum a l’estil islandès quin n’hauria de ser el marc de decisió: Catalunya, Espanya, el món?

L’independentisme, per contra, es farà un flac favor si com a reacció només surt al carrer amb més banderes sense preguntar-se, a dia d’avui, si també ha d’incorporar en el seu ideari un component social per ser majoritari.

Víctor Torres, en homenatge

2011-06-19T17:31:00.003+02:00

«Vull que em recordin per la meva estreta vinculació amb la família», deia Víctor Torres quan el periodista li preguntà sobre el seu llegat en una de les últimes entrevistes que va concedir. Fill del republicà Humbert Torres i germà del poeta Màrius Torres, la seva vinculació familiar fou important, però la fidelitat a uns ideals i a una militància marcaren directament la seva pròpia existència. Li tocà viure els moments més tortuosos i difícils de la història d’aquest país com a militant del partit dels presidents Macià i Companys des de la seva fundació l’any 1931. Fins avui, la història del partit ha estat, també, la trajectòria de militància dels ideals de llibertat que sempre ha defensat Víctor Torres.

Accés esgrogueït a la informació

2011-06-18T10:16:00.003+02:00

Agències de periodisme fent hores extres per repassar piles senceres de missatges personals; gent des de casa disposada a revisar milers de correus electrònics –unes vint-i-quatre mil pàgines– a canvi d’uns diners o per ser els primers a tenir l’exclusiva; creixement exponencial d’aquests documents a través de fotocòpies i digitalitzacions; i, per tant, escampall de dades personals i de feina d’una sola persona en mans de cada vegada més ciutadans i mitjans. Aquest és el darrer ús, legítim, de la Llei de Llibertat d’Informació nord-americana, i el personatge investigat no és altre que la controvertida exgovernadora d’Alaska Sarah Palin. Tot plegat respon a la petició d’accés als seus correus electrònics que l’any 2008 van fer, atenent-se a aquesta llei federal, diferents mitjans de comunicació després que Palin es confirmés com a candidata republicana a la vicepresidència.

La informació que contenen els correus fa referència majoritàriament a aspectes administratius, de representació i de gestió ja que són els missatges que Palin enviava o rebia en funció del seu càrrec de governadora. Ara bé, com se sap i com és de suposar, els sistemes de comunicació interns d’empreses i administracions també es fan servir per assumptes personals, i aquí és on tot aquest regiment de persones esperen escodrinyar alguna traça d’escàndol que permeti esprémer encara més la popularitat del personatge. No van ser correus pensats per a un consum massiu, sinó que de ben segur que s’hi amaguen confidències i intimitats, i això és el que interessa. Com va dir n’Antoni Bassas, l’exgovernadora ha esdevingut una icona popular molt més propensa a aparèixer a les portades dels mitjans de comunicació per temes no estrictament oficials, que no pas com una possible candidata republicana a disputar les presidencials a Obama. El personatge ven, i no precisament per la seva talla política.

Al marge d’això, però, resulta interessant, i fins i tot xocant per a nosaltres, la possibilitat que tenen els ciutadans nord-americans d’accedir públicament als registres i a la informació dels governs a través d’aquesta Llei d’Informació. Fins i tot, arribant a límits de poder conèixer i difondre correus electrònics d’un càrrec públic. A casa nostra, això només es podria fer amb una ordre judicial. Aquesta llei, formulada el 1966 i modificada diverses vegades pels successius governs, permet que determinada informació bàsica ja estigui disponible a portals electrònics sense necessitat de demanar-la i, en canvi, n’hi hagi d’altra que calgui sol·licitar per accedir-hi. El procediment per tenir permís accés pot trigar un temps, d’aquí que ara s’hagi accedit a la petició feta el 2008.

Ara bé, amb la nostra mentalitat europeista costa d’entendre que no hi hagi un equilibri entre el dret d’accés a la informació i la garantia de protecció de la intimitat. En aquest sentit, a casa nostra es protegeix molt més la intimitat del càrrec que no pas es facilita el dret d’informació. Malgrat que tenim lleis que obliguen a l’obertura de certa informació pública, no hi ha hagut un debat profund sobre aquesta qüestió, ni a nivell polític ni ciutadà. S’han sentit algunes propostes per elaborar una llei que abordi l’accés a la informació pública com un dret democràtic i de control de les institucions, però si es tirés endavant també seria necessari regular l’ús que es podria fer d’aquestes dades. Omplir portades de premsa groga no seria la millor forma d’aprofitar aquesta informació.

#indignació

2011-06-15T17:30:00.005+02:00

M’afegeixo a les nombroses i absolutes mostres de rebuig i d’indignació cap als actes que aquest matí s’han produït al Parlament de Catalunya. Els drets socials han estat aconseguits amb molts anys de lluita i, per desgràcia, amb la vida de moltes persones. Tenir un Parlament i poder-lo exercir com a tal ha estat una fita aconseguida per la tenacitat i la defensa de molts patriotes que han cregut en la representativitat d'aquest país per poder, precisament, defensar aquests i altres drets. I alguns tampoc ho veieren. No tot s’hi val.

Intrusisme

2011-06-09T18:33:00.006+02:00

No es pot opinar sense conèixer. Encara menys d’un llibre que no s’ha llegit. Però ho intentaré, tot i que sense parlar del seu contingut, que no dubto que és de digna qualitat. Ara fa poc, doncs, ha sortit publicat un llibre de l’excel·lent periodista i reportera Anna Grau, actualment veïna de Nova York, titulat De cómo la CIA eliminó a Carrero Blanco y nos metió en Irak. La verdadera historia secreta de España y Estados Unidos (Destino, 2011). Dic que és una periodista excel·lent ja que si ho dubtés posaria en entredit la llarga nòmina de mitjans de comunicació on ha exercit aquesta distingida periodista. Deixant de banda que el títol del llibre suggereix una manca absoluta d’autocentrament, hi ha un altre aspecte que inquieta. Bé, les seves col·laboracions a la premsa catalana ja denoten també certa crítica a un determinat tipus d’autocentrament nacional, però tan sols es tracta d’una mica de provocació per cridar l’atenció. Per tant, res a dir.

Però el que és inquietant també resideix en el títol. Es juga amb un sensacionalisme evident que segurament és una estratègia per vendre més llibres, que això dóna aliment i prestigi a parts iguals. Per tant, tampoc res a dir. Ara bé, a la segona part del títol, a mode d’aclariment, no només es parla d’història, sinó de la veritable història. No dubto de les capacitat de la periodista d’endinsar-se en un munt de documentació desclassificada pels NARA (els National Archives and Records Administration dels Estats Units) i de construir un relat històric coherent, però fer-ho amb vocació que aquest relat sigui el verdader resulta molt més ambiciós. La veritat històrica és un concepte que fa una mica de por, pot ser perillós. Però el que encara és més perillós és la capacitat que alguns il·lustrats i il·lustrades creuen posseir per tal de construir història, d’explicar història, de fer d’historiadors. Aquest és un mal que afecta sobretot al món dels periodistes, que dolguts perquè la Junta Electoral els fa seguir unes normes de representativitat no professional a l’hora d’explicar campanyes electorals, no tenen pudor per practicar altres disciplines menys regulades.

La ciència històrica, així com l’arxivística i la gestió dels documents, requereix una disciplina i uns estudis, uns coneixements i unes aptituds en l’ús i l’aprofitament de les diferents fonts que no únicament s’aprenen a la universitat sinó amb el temps i amb la pràctica. També s’aprèn amb errors i encerts, de consells i d’experiència. No n’hi ha prou amb saber escriure bé i amb disposar de les fonts adequades, cal conèixer els contextos moltes vegades complexos, els antecedents i les conseqüències del fet històric estudiat. La preparació dels professionals del periodisme va decantada a la informació i a la comunicació, però no a l’anàlisi històrica. La llibertat per poder-ho fer hi és, però potser caldria rebaixar les pretensions dels qui no essent historiadors, se senten legitimats per escriure i interpretar processos del passat. A casa nostra hi ha bons historiadors, com també hi ha bons periodistes. Però existeix una diferència essencial: els historiadors han de citar sempre la font, cosa que no passa en altres professions. A la llarga aquest intrusisme podria provocar que s’acabessin adquirint alguns mals vicis.

Salvem els mots

2011-06-04T13:44:00.002+02:00

«Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo. A baixar graons / de dol apreníem / el meu poble i jo. Davallats al pou, / esguardem enlaire / el meu poble i jo. Ens alcem tots dos / en encesa espera, / el meu poble i jo», escrivia Salvador Espriu l’any 1968 en homenatge al naixement, cent anys abans, de Pompeu Fabra. Les fosques circumstàncies d’anorreament en què havien quedat la llengua i la cultura catalanes sota la fèrria dictadura franquista convertien aquest poema no només en un homenatge al mestre Fabra sinó sobretot en un crit desesperat de resistència. Enfonsat el país, era la salvació dels mots l’últim refugi d’esperança. El poema en sí mateix és símbol i al·legoria d’aquesta mateixa esperança i esdevé part d’aquesta idea genuïnament espriuana. La dictadura va comportar un procés de minorització de la llengua catalana amb més o menys intensitat als diferents territoris on es parlava. Tot i això, amb la democràcia hi va haver cert consens per intentar normalitzar la llengua en alguns àmbits, especialment en l’ensenyament. El resultat va ser desigual segons la zona. En alguns llocs, com el Principat, es va avançar en el seu ús i coneixement. En d’altres, com el País Valencià, la promoció de la llengua no va reunir l’impuls necessari ni la voluntat suficient, fet que va suposar, i suposa, una regressió greu. A les Illes Balears, la normalització lingüística va quedar en l’entremig dels altres dos territoris, amb espais amb un ús important del propi parlar però amb altres en franc retrocés.

Actualment, en aquests últims dies, la situació s’ha forçat per accentuar el bandejament de la promoció de la llengua en l’ensenyament. Dubtosos arguments educatius amaguen criteris polítics. El mínim i fràgil consens aconseguit per promoure l’idioma en l’àmbit escolar, ara es veurà modificat pel partit que governa amb majoria absoluta a les Illes i a València. Tal com ha passat a Galícia amb el gallec, la modificació es fa amb l’argument d’igualtat radical d’oportunitats per a cada llengua, fins i tot incorporant-ne de noves, però la idea és maquiavèl·lica ja que la posició inicial de cada llengua dista, de molt, de partir d’una situació real d’igualtat. A la pràctica això vol dir que s’elimina la mínima discriminació positiva de la pròpia llengua que n’assegurava la seva perpetuació. La competència entre llengües serà desigual, cosa que reduirà ostensiblement la presència de la minoritzada davant la dominant, fins a posar-la en perill. L’estratègia, doncs, és simple. A Catalunya, a més, tot i l’aval que la política lingüística va tenir de les màximes institucions judicials de l’estat, ara es tornen a produir sentències sobre l’equiparació de les dues llengües majoritàries a l’ensenyament, sense que tampoc parteixin d’una situació real d’igualtat. La instigació d’aquestes denúncies respon no només a no voler fomentar la llengua pròpia, sinó de deixar-la en una situació de desemparament davant d’altres llengües d’abast mundial que tenen la seva supervivència assegurada.

La situació no és falaguera i té un rerefons polític innegable. No hem avançat gaire. Potser caldrà que seguim salvant els mots, tal com ens va encarregar ja fa massa temps el poeta de Sinera. Li farem cas. Li’n farem.

Indignats

2011-05-31T18:23:00.003+02:00

Les persones indignades que acampen en algunes de les places més cèntriques de diferents ciutats catalanes són una petita part de ciutadans. Uns altres els donen suport explícitament assistint a les assemblees i uns tercers hi simpatitzen sense intervenir. No fa pas tant, hem assistit a altres mobilitzacions ciutadanes d’autoorganització i de radicalitat democràtica: un milió de persones, també indignades, van sortir al carrer per manifestar-se a Barcelona encara no fa un any. I un procés de sobirania popular es va realitzar arreu del país amb les consultes populars per la independència. Molta gent està indignada per moltes coses. A més, moltes d’elles s’entrellacen. Per tant, no és el nombre allò que dóna màxima cobertura informativa i transcendència a l’actual protesta. Hi ha alguns elements que singularitzen i caracteritzen el moviment dels acampats per fer-lo el centre d’atenció. L’espontaneïtat inicial carregada d’indignació col·lectiva li va donar una empenta decisiva. El context general, a més, ha estat bàsic per a la seva supervivència informativa. La crisi econòmica, les seves conseqüències socials i les receptes de les grans institucions econòmiques per fer-hi front són el motiu principal d’indignació. La sensació que s’havia de fer alguna cosa ha sensibilitzat persones poc avesades a aquest tipus de protestes. També el període electoral en el qual va sorgir i el pols fet contra decisions judicials li afegiren certa actitud de ruptura. Càrregues policials desproporcionades, celebracions esportives i l’ús d’espai públic n’han augmentat la presència.

L’esclat espontani va ser immediat i reactiu, però transformar aquest esclat inicial de protestes en propostes generals, assumibles, realistes i d’acord amb l’opinió de la majoria és el gran repte que s’ha d’afrontar. Es fan debats públics i treballs en comissió, però cal concretar, no es pot eternitzar. I, per descomptat, no es pot menysprear la llengua del país en nom de no sé quin plantejament d’entesa. En una societat democràtica la capacitat d’intervenció de la ciutadania per canviar i millorar la seva organització col·lectiva no és només necessària sinó recomanable. El problema és trobar nous mecanismes de participació ciutadana al marge dels existents.

L’organització i la transmissió de propostes, que com més majoritàries més difuses es tornen pel consens que necessiten, troben en les xarxes socials un potent aliat. Aquesta és una altra de les singularitats de la protesta. En cap moment de la història s’ha pogut posar d’acord tanta gent amb tan poc temps. Ara bé, la pretensió de voler canalitzar aquesta voluntat d’incidència perpetuant una forma de protesta que és pionera i puntera en determinats aspectes, però antiquada i descuidada en d’altres, no pot entendre’s com una forma exclusiva de fer-ho. Qualsevol decisió que impliqui mantenir la forma de protesta només a través d’acampades a les places públiques a la llarga provocarà una descomposició del moviment. No sumarà sinó que restarà. Potser cal trobar noves vies de resposta. El veritable esforç és plantejar-se com es pot aprofitar l’empenta de bona part dels ciutadans descontents, dels emprenyats i dels simpatitzants. La transformació social és molt més complexa que fer un hort al parterre públic, plantar una two seconds i escriure només 140 caràcters.

Vallesos

2011-05-23T18:15:00.004+02:00

Qui ha participat en el naixement i l’elaboració d’una revista sap que el veritable esforç no és en el primer número, que normalment s’elabora amb una il·lusió i amb un entusiasme sovint encomanadís, sinó en el segon, en el tercer i en els números successius. De fet, aquí és on rau l’èxit d’una nova revista, en la constància i el rigor en l’aparició regular dels tiratges següents. Aquests dies, per tant, hem de celebrar la il·lusió amb què l’editora Gent i Terra ha iniciat una nova aventura editorial amb la revista Vallesos. Es tracta d’una publicació seriosa que pretén posar a l’abast d’un públic ampli aspectes patrimonials, culturals, històrics, naturals i etnològics de les dues comarques vallesanes sense distinció, i d’aquí el nom. La proposa és innovadora i engrescadora, però sobretot valenta per la situació de confusió en la qual ens trobem, no només a nivell econòmic sinó també en els volàtils gustos i interessos informatius del gran públic. A través de l’amic Roger Prims, que és més proper a la Vall del Tenes, a la zona oriental del gran Vallès, he pogut participar amb una petita ressenya històrica en els continguts del primer número. Es pot trobar més informació sobre la revista i sobre la seva presentació a les xarxes socials.

L'estat clandestí

2011-05-20T18:38:00.007+02:00

A l’última entrada d’aquest blog es va fer referència al documental de Claude Lanzmann. En aquest espectacular recull de testimonis, ja cap al final, el mateix Lanzmann, que actua com a entrevistador, té una trobada amb un personatge inquietant que inicialment es mostra reticent a les seves preguntes. Defuig d’allò que li pregunta ja que no entén com ell pot aportar algun testimoni en el reportatge de memòria que està fent el periodista francès. Per un moment, sembla que no vol assumir el seu passat, que no recorda, que no vol recordar quin va ser el seu paper durant la Segona Guerra Mundial. No entén el motiu de la visita. Finalment, però, la insistència de Lanzmann, coneixent la veritable personalitat del personatge i la importància del paper que aquest va jugar quaranta anys enrere, fan que l’entrevistat cedeixi davant un passat que voldria oblidar. Amb llàgrimes als ulls -un fet que li accentua les marques de la cara i dels canells provocades per les tortures de la Gestapo- accepta qui va ser i es mostra disposat a parlar-ne.

L’altre dia, tot passejant pels tranquils jardins de Santa Clotilde en una tarda calorosa, comentàvem amb l’amic Marc Auladell la impressió que ens causava un llibre que, per coincidència, ambdós estàvem llegint. Vam estar d’acord que es tractava d’un relat espectacular. Un relat sobre l’organització clandestina dels aparells de l’estat polonès després que el país fos ocupat pels alemanys a principis de la guerra. De com les autoritats d’ocupació alemanyes van intentar fer desaparèixer l’estructura estatal polonesa i aquesta es va reorganitzar per mantenir a l’ombra els aparells polític i militar de l’antiga administració, sota l’amenaça de la repressió i el terror. El llibre, escrit el 1944, és un al·legat de la capacitat dels polonesos de crear una estructura paral·lela a l’administració d’ocupació; de com es sabotejava l’exèrcit ocupant; de l’heroica resistència patriòtica dels ciutadans per salvar el país amb l’escassa presència de col·laboracionistes. És, en definitiva, una mostra amb elements propagandístics de la resistència dels polonesos i del seu estat clandestí sota l’ocupació de 1939-1945.

I és que la finalitat del llibre va ser precisament aquesta. La de ser un informe exhaustiu de quina era la situació de Polònia en aquells tenebrosos anys escrit per un agent de la resistència clandestina. Un hàbil agent d’enllaç que es movia entre les diferents branques de l’estat polonès clandestí i que va rebre l’encàrrec d’informar al món sobre què passava en aquells moments al seu país. Coneixedor de la maquinària estatal clandestina i de resistència, Jan Karski també va ser testimoni directe de la destrucció del gueto de Varsòvia i es va infiltrar com a guarda ucraïnès al camp de Belzec per conèixer la terrible situació dels milers de jueus que hi arribaven per morir. El seu testimoni el portà a haver d’informar d’aquesta situació als principals líders dels països aliats. Fins i tot el va rebre Franklin D. Roosevelt. El 1944 va escriure l’informe titulat Història d'un Estat clandestí (en català a Quaderns Crema) com un testimoni d’allò que s’esdevenia a la Polònia ocupada.

Anys més tard, Jan Karski, davant les preguntes insistents de Claude Lanzmann, ha d’admetre finalment que sí, que va ser ell qui va informar el món del que estava passant a Polònia. Que va ser ell un dels primers a conèixer què hi succeïa. Però, al final, ja no pot aguantar més la integritat i es desploma abatut davant la càmera quan també reconeix que els països aliats no van fer res més que preguntar-li què podien fer ells davant d’aquells fets desesperats que els estava explicant.

Debats després del Congrés

2011-05-15T16:25:00.005+02:00

La setmana passada vaig tenir la sort d’assistir al XIIIè Congrés d’Arxivística de Catalunya. Una de les ponències que s’hi va poder escoltar, una de les més enrevessades per la seva vessant filosòfica, va ser la que va presentar Marcel Pena sota el títol L’arxivística a la postmodernitat. Producció del discurs (o del document). La representació i la memòria: estratègies documentals. En aquesta intervenció, el filòsof i arxiver Marcel Pena va proposar, en línies generals, una anàlisi del concepte d’arxiu segons Michel Foucault i de la seva representació en la memòria i en la construcció social. En un dels blocs de la seva conferència es va referir a l’ús d’aquest concepte d’arxiu en el camp de la representació de la memòria centrant-lo en tres estratègies de descripció d’un dels fets més representatius del segle XX, l’extermini dels jueus d’Europa durant la Segona Guerra Mundial. En aquest apartat va focalitzar l’ús del document audiovisual com a forma de perpetuar allò que va significar i representar l’Holocaust i com s’ha utilitzat aquest format documental per a la preservació de la memòria del genocidi. En un primer cas es va referir a la utilització del document audiovisual per part de les autoritats d’ocupació aliades amb una finalitat immediata molt clara, no tant de memòria, sinó de testimoni per als processos de Nuremberg. El segon exemple que va presentar va ser el metratge Nuit et brouillard, realitzat per Alain Resnais l’any 1955. I, finalment, va centrar l’atenció en el que és un dels reportatges audiovisuals més impressionants dedicats a la representació de l’extermini que s’han fet mai, com són les vuit hores del llargmetratge de Claude Lanzmann titulat simplement Shoah, de l’any 1985.

Theodor Adorno va dir que després d’Auschwitz era impossible tornar a fer poesia. Aquesta sentència ve a transmetre la idea de ruptura, del trencament que suposa l’extermini planificat i racional, i que hi ha un abans i un després a la civilització occidental. Tanmateix, Marcel Pena no es va referir en la seva ponència a la presència d’aquest trencament civilitzatori dins de l’obra de Lanzmann. Apunta les conseqüències de com aquest trencament queda representat en el document, i com el director de la pel·lícula utilitza una sèrie de recursos perquè això quedi marcat: la manca de relat i d’una trama, l’atemporalitat i les no-referències històriques, la nuesa del testimoni personal de víctimes i botxins, l’ús de la càmera sense perspectiva cinematogràfica, l’absència d’imatges reals dels fets que es volen testimoniar...

Des del punt de vista arxivístic, doncs, el document audiovisual realitzat per Claude Lanzmann presenta algunes característiques pròpies fruit d’aquesta forma tan peculiar d’abordar el trencament civilitzatori i de la transmissió de la representació del genocidi que fa. El film Shoah no es pot presentar com un document únic. No ho és. Com a mínim cada entrevista per si mateixa és un document aïllat i vàlid. Vindria a ser el mateix concepte datacèntric que trobem en una base de dades, amb la particularitat que la vinculació, el nexe d’unió entre els diferents testimonis és precisament això mateix, el testimoni i la memòria. No hi ha, per aquest ús tan evident del trencament, unes metadades que permetin una contextualització i una vinculació clara de les diferents parts del film, de cada testimoni. Només les mínimes per no perdre’s. En aquest sentit, doncs, la superposició de testimonis és el que dóna sentit al reportatge però el desvincula de les característiques arxivístiques clàssiques d’un document. Aquí també intercedeix, per tant, aquesta idea de ruptura, tot i que, com ens va fer veure un altre dels ponents del Congrés, bé podria ser l’antecedent de la dissolució mateixa de la idea de document tal com l’entenem avui en dia.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

2011-05-11T10:46:00.001+02:00

El 17 de febrer Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a suspendre les emissions de TV3 al País Valencià, després de vint-i-sis anys. En tots aquests anys TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normal al País Valencià, i s’hi havia distingit per la qualitat i com una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, d’obrir un seguit d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El mes d’octubre de l’any passat ACPV ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara n’ha de pagar dues més, que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagats 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre, la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys Acció Cultural ha coordinat l’amplíssim suport a TV3 de País Valencià, fins a l’èxit de la manifestació de València del 16 d’abril proppassat. També cal recordar les 651.650 signatures de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) 'Televisió sense Fronteres' per a legalitzar la recepció de totes les televisions en català al conjunt del domini lingüístic, i que ara pot entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat al Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents, si no vol que li embarguin els comptes corrents i béns mobles i immobles. En aquesta greu situació, el nostre deure és de contribuir a pagar col·lectivament una multa que, en realitat, castiga tots els qui creiem en la pluralitat informativa i en la llibertat d’expressió. Per això, avui uns quants mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural. De la mateixa manera que junts vam aconseguir les 651.650 signatures per la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per a assegurar la continuïtat d’Acció Cultural.

Article a la revista L’Avenç

2011-05-02T20:51:00.003+02:00

En el número 368 de la revista L’Avenç d’aquest mes de maig s’hi pot trobar, just després del text d’en Borja de Riquer sobre la figura de Joan Estelrich, un article titulat 1929: un debat català sobre el sionisme. L’article tracta sobre la importància que l’any 1929 va tenir dins la interpretació d’Antoni Rovira i Virgili del nacionalisme jueu i sobre el debat generat per aquesta qüestió amb altres dos intel·lectuals del moment: Lluís Nicolau d’Olwer i el sacerdot claretià Pere Voltas i Montserrat.

Una manera de fer

2011-04-28T17:56:00.004+02:00

No miren enrere ni acaparen la victòria. Cal mostrar-se humils, malgrat el rastre de la confrontació encara fumejant. Darrere tenen un poble que no essent l’escollit es manté, com ells, fidel a la seva trajectòria amb perseverança. Els soldats victoriosos de la batalla saben que no poden donar la guerra per guanyada i per això tenen la mirada controlada i reflexiva, tot i l’espurna de brillantor que apareix als ulls quan se sap que les coses es fan correctament i surten bé. Hi ha tot un país al darrere. Hi ha una forma de fer que no es pot trair i que s’ha perpetuat al llarg dels temps. Els pilars de la nació són sòlids i profundament arrelats a aquesta manera de fer, i ells la coneixen perquè els l’han inculcada. La tenacitat dels cops d’arada amb què el pagès estova la terra erma per fer-hi germinar ara es converteix en disciplina i ordre, però són el mateix concepte. Els cops de mall del ferrer que obliga el ferro calent a recargolar-se per forjar l’enreixat que el protegirà es converteixen avui en esquema i verticalitat, però són la mateixa idea. L’esforç, la valentia, la modèstia i el treball són l’essència d’un poble tossut. Els soldats saben que hi ha un estil que coincideix amb la seva forma d’abraonar-se sobre el camp de batalla, també tossuda i obstinada. La noblesa és per als herois i per als que respecten una identitat i una filosofia. S’és destraler quan s’amaga la mà. S’és noble quan es mira endavant amb elegància i amb dignitat, creient que no hi ha obstacles insalvables. Els rivals mai són febles ni fàcils, en canvi existeixen actituds matusseres i envalentonades per una agressivitat excessiva, que ratllen l’ofensa i el deshonor. És igual, es pot caure una vegada, dues, tres o quatre, però al final, la lògica d’un sistema que no és res més que el reflex de la nostra forma de ser, s’acaba imposant. No és pas cara o creu.

Viatjant pel Pròxim Orient

2011-04-22T14:07:00.013+02:00

Va aixecar la vista cap al cel buscant comprendre, però un sol justicier l’enlluernà fins a haver d’abaixar la mirada pietosament. La sorra esgrogueïda del terra encara conservava les petjades de milers d’anys que li marcaven el camí des del Sinaí fins a Jerusalem. El cos encorbat pel pes de la història i pel cansament del desert no li permetia anar tan ràpid com voldria. Les ciutats antigues i les velles rutes de camins, abans bullents de tradicions, homes i saviesa, es perdien en l’horitzó i en el temps. Entendre les Escriptures no consistia només en la seva lectura des d’una cel·la freda del benedictí monestir de Montserrat, sinó copsar-ne els espais, els llocs de memòria i els objectes; pouar en els records transmesos per la tradició oral durant generacions i veure com havien evolucionat fins a ser pràcticament irreconeixibles. El llenguatge a emprar havia de ser el primigeni. La comprensió residia en estudiar els salms en la mateixa llengua en què foren redactats, per això havia après perfectament l’antic siríac, l’hebreu i el grec. Conèixer l’entorn i conèixer el llenguatge de transmissió foren els principals motius pels quals el pare Bonaventura Ubach va dedicar bona part de la seva vida a viatjar incansablement pel Pròxim Orient. La magnitud de la seva obra no s’entén sense el gran vot de fe que hi havia darrere d’una vida dedicada a interpretar i il·lustrar el relat bíblic. Avui, una mostra de la seva gesta es pot veure, fins el 26 de juny, a la Capella de Santa Àgata de Barcelona amb l’exposició Viatge a l’Orient bíblic, on es relaten part dels viatges que el biblista i orientalista català va fer per Jerusalem, Alep, Babilònia, Alexandria, El Caire o el Sinaí durant el primer quart del segle XX.

L’afront amb el Pròxim Orient fa que al mateix dia de la visita a l’exposició acabi amb una degustació de cuina tradicional iraquiana al restaurant Mesopotàmia del barri de Gràcia, propietat de l’escriptor i filòleg assiri Pius Alibek, iraquià de religió cristiana i llengua aramea però establert des de fa anys a Catalunya. És poc probable que el pare Ubach tastés, durant la ruta que el portà de Bagdad a l’antiga fortalesa de Nínive, a les ribes del Tigris, les mateixes adaptacions culinàries que et serveix el propi Pius, però els sabors orientals tan característics del Dolmes (verdures farcides amb arròs, carn i panses) o del Berhei (boletes de dàtil amb cardamom), segur que coincidien amb els que ell descobrí. Ho havien de fer per força. La forma ha canviat, l’essència segur que no. La recerca del monjo fou mística però també material, i això el va portar a voler entendre tots els elements que conformen aquella tros de terra, no només bressol de la humanitat sinó també origen de la interpretació monoteista. Per això també es devia fixar en la tradició de la cuina, en la qualitat del productes. El pollastre amb salsa de nous i melosa de magrana acompanyat d’arròs basmati, les albergínies amb iogurt, la col llombarda macerada en el seu propi suc amb sèsam o la ceba i els dàtils confitats mantenen viu el lligam amb una cultura i una forma d’entendre el món que es confon amb els mateixos orígens. Finalment, tot queda resumit en un te lleugerament afruitat i molt calent que et fa recordar, per uns moments, el sol de justícia que un dia enlluernà el mateix pare Ubach.

De capa caiguda

2011-04-16T10:36:00.008+02:00

La reflexió al voltant de la normalització política i social de l’opció sobiranista porta a destacar alguns aspectes que caldria anar polint. A vegades encara sembla, i segurament és així, que l’esclat de l’independentisme provoqui, en els que ara han acollit obertament aquesta opció, un estat inicial d’exaltació, d’haver trobat el remei a tots els mals, de tenir finalment una idea i una pràctica que dóna sentit a una manera de comprendre el país. Però optar per aquesta opció comporta un cert recorregut intern personal, una evolució. Aquells que als anys vuitanta i noranta ja havien apostat per la independència han pogut recórrer diferents estadis de maduració que fa que siguin més reflexius, més realistes, més avesats a les seves dificultats i conseqüències, menys coloristes. En cap cas ha significat això cap mena de renúncia, sinó a tenir una certa perspectiva per no actuar a batzegades o excitats per emocions. L’estadi inicial en què es troben molts dels que s’han afegit en els últims temps a l’independentisme fa que encara es mantinguin, diguem-ne, en una primera fase d’efervescència i que actuïn amb un punt d’innocència, caient en alguns casos en una estètica infantiloide. Queda clar, doncs, que s’ha d’avançar en el recorregut.

Amb la seva massificació, les diferents manifestacions populars a favor de la independència comporten encara certes dosis d’espectacle grotesc (alguns ens diuen friquisme) que els hi donen un toc esperpèntic. A vegades també un regust estètic més aviat dubtós amb tota una corrua de gent respectable amb una bandera lligada al coll en forma de capa. El fet de la capa és preocupant. El sentit de la disfressa dóna una sensació de molt poca seriositat, de carnestoltes, de fira. Bé, també es produeixen espectacles lamentables com el que es va viure fa pocs dies davant del Parlament durant la votació d’una iniciativa legislativa a favor de la independència, no només per la presència de personatges coneguts per les seves activitats poc compromeses que cridaven massa l’atenció, sinó també pel penós espectacle dels diputats d’un grup parlamentari que sembla mentida que actuïn d’aquesta forma quan ja fa temps que es mouen per aquest món.

Seria recomanable, per tant, que s’anessin cremant etapes per anar madurant en la qüestió dels símbols, en l’estratègia a seguir, en no banalitzar la independència com una cosa senzilla i innòcua, sinó pensar-la com una complexa acció conjunta, d’ampli consens, amb argumentacions fermes i decisives per desactivar les tesis unionistes i donar raons als indecisos. Fer els equilibris necessaris per legitimar al màxim el procés de cara endins i de cara a la comunitat internacional, tenir cura en apel·lar a segons quines emocions, aprofundir en el civisme i en la radicalitat democràtica i, sobretot, a pensar en l’endemà. És a dir, a tenir un full de ruta per transformar els organismes per al futur estat, a traçar un pla de viabilitat que suposi els menys sotracs possibles per a la població. Tenir-ho tot el més estudiat possible. No improvisar. La idea de pensar en l’endemà, tant de moda actualment, és un senyal que, malgrat tot, hem avançat, però cal seguir cremant etapes. I fer-ho aviat, perquè tal com va dir Heribert Barrera, tenim pressa, molta pressa.

Abril de 1933 - Abril de 2011

2011-04-11T20:19:00.008+02:00

Quan el present es confon amb el passat i viceversa es té aquella mica de sensació que hem avançat relativament poc. O potser anem enrere com els crancs?

Arguments

2011-04-09T10:17:00.007+02:00

La idea de construir un país, de fer viable un estat, sempre l’he pensada no supeditada exclusivament a motivacions econòmiques. Si Catalunya ha de convertir-se en un entitat política sobirana ho ha de ser per un seguit de raons que legitimin el procés en tots els seus àmbits, no només en l’econòmic. Una de les nostres principals fortaleses és el sentit de nació cultural, de fonaments històrics profunds i de voluntat dels ciutadans. Entenc que aquestes haurien de ser les principals raons per iniciar un procés de sobirania que fos reconegut i acceptat per la resta del món. En canvi, l’argument econòmic a seques, que hi és i amb un pes molt important, en principi no hauria de fer canviar ningú d’opinió. Qui vol un estat per al conjunt de país, l’ha de voler per convicció, per atorgar als ciutadans totes les garanties de prendre decisions sobiranes, per poder presentar-se i ser reconegut arreu com a tal, per poder desenvolupar la cultura i la llengua sense entrebancs i per oferir un marc de convivència adequat per als que ja hi són i per als que vindran. Aquest hauria de ser, segons el meu punt de vista, el sentit de la legitimació de l’opció independentista. Almenys en teoria. Però és evident que a la pràctica el pes de la reclamació econòmica és inapel·lable, i més en el nostre cas. Per això, i malgrat aquest concepte de legitimitat no exclusivament economicista, l’actual situació econòmica i de retallades en la despesa pública que assumim govern i ciutadania, atorguen a l’argument econòmic una validesa difícil de discutir.

A més, l’argument econòmic actualment no només empeny els sectors sobiranistes, sinó que altres opcions autonomistes, federalistes o unionistes comencen a entendre que l’exigència del govern espanyol de retallada de la despesa suposa un empobriment generalitzat i una pèrdua del nivell de vida dels catalans. Diuen els entesos que si Catalunya no tingués dèficit fiscal amb Espanya, no només no hauríem de retallar, sinó que gaudiríem d’un superàvit que faria del país una zona capdavantera a Europa. Per tant, no entenc com no hi ha un clam general de partits, sindicats, ciutadans, societat civil, equips de futbol i de tots els afectats per les retallades reclamant i exigint que s’acabi aquesta espoliació econòmica. ¿S’ha de permetre que el territori més ric i que genera més recursos hagi de tancar sales d’operacions, allargar llistes d’espera, tenir barracons a perpetuïtat per als escolars, no poder atendre els sectors més desafavorits ni incentivar el teixit empresarial, haver de tancar serveis o no poder acabar infraestructures? No és necessari fer-ne una qüestió política, sinó només econòmica, de dir simplement que ja està, que ja n’hi ha prou que ens robin. Generem per tenir superàvit, cobrim les nostres necessitats i serem solidaris. Però bé, pensant-ho millor, ¿no seria aquest també un bon argument per convèncer els que mai voldran tenir un estat per motius culturals, històrics o de representació? Endavant, doncs, utilitzem-lo, que tot suma!

Banalització

2011-04-04T22:43:00.010+02:00

Quan es diu que el segle XX ha passat de puntetes per Catalunya i Espanya és per transmetre la idea que la nostra aportació a la història europea del segle passat ha estat quasi insignificant. Hem restat al marge de les grans causes i de les grans conseqüències. L’escenari geogràfic, cultural i de pensament europeu no ha transcendit de forma general cap al sud del Pirineus, malgrat honroses excepcions. Els debats ideològics, els corrents estètics i l’assumpció de responsabilitats no van marcar ni van empènyer la nostra societat tal com van afaiçonar les de nord enllà: la confiança en el progrés a principis de segle, el vitalisme de la joventut europea que marxava als camps de Verdun, la crisi de la raó que va portar a l’extremisme ideològic, la guerra total i la deshumanització, la desconfiança en la civilització, la divisió d’Europa i del món, el creixement econòmic i la postmodernitat, la unificació...

Un dels exemples més clars de com vàrem quedar al marge del segle XX europeu es troba en el nul impacte que va tenir, per diferents circumstàncies, la guerra d’extermini de 1939-1945. Al continent, el xoc emocional i moral de l’Holocaust va suposar un trencament absolut de la confiança en el model de civilització occidental basat en el progrés material i racional. I no perquè el genocidi fos una desviació malèvola d’aquest model de civilització, sinó precisament perquè l’extermini va ser-ne una conseqüència, va ser una proposta de modernitat que es va dur a terme mitjançant una idea de progrés i de planificació racional posada al servei d’aquesta finalitat. La descoberta de la racionalitat i de la planificació del genocidi va generar un enorme abisme en la confiança dels intel·lectuals en els fonaments ideològics on s’havia sustentat la modernitat europea, i aquest abisme es va traslladar, no sense dificultats, a les seves plasmacions literàries, poètiques, artístiques o filosòfiques.

Després d’Auschwitz tot intent de representació cultural va comportar dues actituds: o bé la impossibilitat de tornar a fer poesia, de tornar a imaginar després del desastre o bé haver de buscar noves normes estètiques atès que els models anteriors no permetien expressar la terrible experiència de l’extermini sense banalitzar-lo o edulcorar-lo. Precisament, la manera de com transmetre la pròpia vivència va ser un dels plantejaments inicials a què es van enfrontar molts dels supervivents a l’hora d’explicar literàriament la seva experiència als camps. Minats per la desconfiança en el món, culpabilitzats per l’anomenada síndrome del supervivent davant els milions de persones que no havien sobreviscut i amb la impossibilitat de relatar la totalitat de l’experiència de la mort ja que ells eren simplement supervivents, el seu relat va esdevenir un dels màxims exponents de l’enorme fractura que s’havia produït en la tradició europea. Per tant, la narració sobre l’extermini tal com explica Michael Hofmann a Historia de la Literatura de la Shoah (Anthropos 2011) representa perfectament una de les més greus conseqüències que va deixar el segle XX a Europa, de la qual la tradició catalana i espanyola en restaren molt allunyades.

A casa nostra, el pensament sobre el genocidi i la seva representació, així com el seu record i la necessitat de la seva memòria han restat molt per sota de la transcendència europea, fins el punt que avui en dia, la residualitat del seu impacte només queda reduït a representacions de mera banalitat, tal com va passar dissabte passat a un diari local quan va publicar la imatge que segueix:

Banderes

2011-03-28T18:12:00.007+02:00

Sempre s’ha dit que les banderes són representacions simbòliques a través de les quals les comunitats humanes se senten identificades. Les banderes, com altres símbols que també han estat inventats, serveixen primàriament per reconèixer’s i sentir-se partícip d’una comunitat, i això suposa que no se’n forma part de cap altra. Per tant, aquí també apareix un element diferenciador que s’estableix entre els membres de diferents comunitats, malgrat hi hagi identitats compartides o múltiples. També es diu que la necessitat de pertànyer un grup forma part de l’essència humana ja des dels orígens de la humanitat, que som socials però que tendim a incloure’ns en grups separats dels dels altres.

Bé, si més no, aquesta és una aproximació poc o molt encertada, però il·lustra molt bé la força i el vigor que aquest tipus d’identificació manté en els nostres temps. Isaiah Berlin, historiador de les idees, ja va explicar que els grans pensadors del segle XVIII i XIX van predir el poder que tindrien les grans ideologies, fet que es va confirmar al segle XX. Ho van preveure de totes les idees menys d’una. Aquests pensadors no van intuir, diu Berlin, la gran força mobilitzadora que adquiriria en les generacions futures el nacionalisme i, de fet, aquesta ha estat l’única ideologia moderna sorgida al segle XIX que no només ha triomfat, sinó que ha augmentat la seva capacitat de mobilització social.

Les teories i les interpretacions sobre el nacionalisme cabrien dins del rebost i acontentarien tots els paladars, però no es pot negar la força que la identitat nacional, inventada, artificial, manipuladora i tots els apel·latius que es vulguin, té avui en dia. La lluita de banderes és evident a Líbia, on la pàtria i Déu són les entitats més invocades per l’oposició. La bandera japonesa és present en totes i cada una de les mostres ciutadanes de suport a les víctimes del tsunami. La joventut palestina es manifestava als carrers de Cisjordània amb banderes del país per reclamar unitat d’acció a Al-fatah i a Hamàs. A Egipte i a Tunísia les manifestacions de centenars de milers de persones reclamant democràcia i llibertat eren un mosaic de colors vermell, blanc i negre en el primer cas, i blanc i vermell en el segon. Les competicions esportives en són una mostra totalment esbiaixada i primària, però la identificació que generen per uns colors és extraordinària. Països rics i pobres, capdavanters tecnològicament o en vies de desenvolupament, amb grans nivells d’educació o elevades taxes d’analfabetisme, territoris receptors d’immigració i emissors... és igual. La identificació amb elements simbòlics que reconeixen una comunitat és absolutament omnipresent en la societat global. I aquesta és una tendència que no ha minvat, com alguns predeien, amb la revolució informativa i tecnològica actual.

Quina és, així, la voluntat de determinats partits i tendències a Catalunya per evitar qualsevol identificació amb el país? Apel·lar a la solidaritat internacionalista, al tots som un sol món o al concepte abstracte de ciutadania està molt bé si s’aconsegueix posar d’acord a tots habitants del planeta. Pretendre-ho canviar o és un acte d’ingenuïtat o en el fons el que es vol és evitar el foment dels elements simbòlics que identifiquen els catalans. No es pot trobar la neutralitat precisament aquí quan no existeix en cap altre país i, per tant, voler-ho fer només és indicatiu que es pretenen fer prevaldre uns determinats símbols per sobre d’uns altres.

La ideologia traïda

2011-03-22T20:17:00.010+01:00

És enorme la quantitat d’informació que rebem al voltant de la revolta de Líbia i de la intervenció militar aliada, tot i el frec a frec informatiu, quasi competitiu, entre aquesta qüestió i el desastre del Japó. En qualsevol cas, coneixem perfectament la immediatesa i el minut a minut d’uns fets en la seva presentació internacional, com si fossin els actes d’una obra de teatre global. Tot plegat arriba a saturar-nos i acaba vencent la nostra capacitat de processar. Més complicat és conèixer la qüestió de fons, les implicacions, les causes històriques, les contradiccions, els matisos grisos dins de notícies que són blanques o negres.

La conseqüència és sorprenent: restem a mercè de les interpretacions periodístiques i de les opinions d’experts i som presoners de la nostra pròpia voluntat de conèixer i saber de forma immediata, precisa, compulsiva i passiva. Cal dir que els mitjans de comunicació, per altra banda, juguen un paper importantíssim en la democratització del món actual. El cas de Líbia, com a la resta de la primavera àrab que estem vivint, en són uns clars exemples. Però no és menys veritat que, des de l’òptica de subjectes passius que som, els mitjans tenen una influència decisiva en la forma que tenim de veure les coses que passen i, per tant, d’entendre-les i de crear-ne opinió. Llavors la feinada és nostra per mirar d’encabir aquesta visió de les coses dins els nostres propis paràmetres ideològics. És a dir, sotmetre i processar els estímuls informatius que ens arriben segons la nostra pròpia experiència.

En el cas de les operacions militars contra les tropes de Gaddafi en tenim una bona mostra. Quina diferència hi ha entre aquesta intervenció i la que es va fer contra Sadam Hussein el 2003? Com es va presentar aleshores la informació i de quin forma s’ha presentat ara? No seria lògic que si en aquells moments les opinions públiques estaven en contra de la guerra i la gent sortia en massa als carrers, ara també ho fessin? Vam ser persuadits amb l’argument d’enderrocar un dictador sanguinari. Ara també. No coneixem, ni coneixíem llavors, la causa de fons ni els interessos amagats darrere aquella acció. Ara tampoc, encara que alguns, com abans, s’imaginen infinitat de conspiracions, reals o inventades. Ens diuen que es tracta d’evitar el perill per a la població civil, com llavors, malgrat que aleshores alguns no consideressin un perill suficient per a la població civil el gasejat massiu de població kurda al nord de l’Iraq per part de les forces de Sadam ja que s’oposaren a la guerra. Ara el perill ve pel bombardeig de població civil a Bengasi per les tropes gaddafistes, i les mostres de protesta per l’acció militar no han estat dignes de menció. La guerra del 2003 va ser fàcil emmotllar dins els nostres paràmetres pacifistes. Ara, en canvi, encara no hem descobert com encaixar la intervenció, no sabem ben bé com reaccionar-hi. Ja no hi ha la conxorxa d’un govern ultraconservador i imperialista que ocupa per la força un altre país, fet que ens facilitaria les coses. Ara alguns fan equilibris impossibles, altres ja ni ho intenten i uns darrers miren de no ser massa cridaners per evitar que se’ls noti que han traït la seva ideologia, si és que encara es pot anomenar d’aquesta forma.

El segle XX a Terrassa a través de la literatura

2011-03-15T16:38:00.002+01:00

El proper dia 6 d’abril se celebra a Terrassa la jornada El segle XX a Terrassa a través de la literatura organitzada pel Centre d’Estudis Històrics de Terrassa i el Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. Amb aquest programa, la jornada pretén reflexionar al voltant de la plasmació literària dels diversos esdeveniments històrics a la ciutat vallesana durant el segle passat. En aquest sentit, doncs, és un goig poder participar com a presentador en una de les ponències, no només per la qualitat dels conferenciants que s’hi aplegaran, sinó sobretot pel punt de vista diferent que ens ofereix aquesta jornada d’aproximar-nos a la disciplina històrica.

A la cua

2011-03-11T17:24:00.008+01:00

«Qui és l’últim?», pregunto educadament a la persona que sembla ser la darrera de la fila. «Servidor», em contesta girant-se lleugerament per, de cua d’ull, fer-se una idea de qui és aquell que s’afegeix a la corrua. Quan estàs dret al final d’una cua t’adones que alguns se t’han avançat a l’hora de prendre la mateixa decisió perquè és evident que tots som allà amb el mateix propòsit. A primera vista fas un cop d’ull a la gent, una primera repassada, i al cap de poc l’espera s’acaba convertint en una intent de desxifrar cada un dels presents per resoldre el cas dels que estan allà palplantats. Interpretes primer aquell home jove, de mitjana edat, vestit de forma correcta i sense estridències, cosa que denota que està satisfet amb la feina de comercial que fa. La jaqueta beix aguantada amb un braç deixa veure un coll de camisa que no s’ha planxat ell. L’altra mà grapeja un aparell electrònic, segurament piula. És evident que algú li planxa les camises, però sense delicadesa. Just davant seu, una parella de nois, un noi i una noia, competeixen a veure qui ensenya més la seva carpeta, com un trofeu. Una és de la Central, l’altra té el logotip de l’Autònoma. Ella és baixeta i porta un mocador estil palestí al voltant del coll, malgrat que no fa fred. Ell és alt i prim i el fet d’anar en bicicleta cada diumenge li compensa que la nit dels divendres la comenci sopant amb els amics però sense saber on l’acabarà. L’endemà ell serà capaç i ella estarà més guapa. La senyora que tenen al davant es va girant a estones incomodada per les seves moixaines. La senyora, mal pentinada, no està fent cua només per a ella. Té ganes de veure el seu fill que viu a l’estranger i li vol fer un regal. Abans, però, ha passat pel mercat. Les bosses deuen pesar poc ja que fa estona que les porta agafades de la mà. Segurament viu sola i té ganes de fer una sorpresa al seu fill, que la vindrà a veure i li portarà flors. En canvi, immersa en vés a saber quin pensament, hi ha una noia de cara ben bufona i ulleres liles que espera davant la senyora. No se la veu apressada, però sí amb prou decisió per quedar-se la manta en una nit d’abril encara freda o per esborrar del seu bloc els missatges que no li agraden. «Que demani un desig, que demani un desig!», li diria jo. Més enllà, ja quasi arribant al taulell, dos homes es fan els gallets per passar l’estona. N’hi ha un que ha guanyat un accèssit a un concurs de fotografia de roba estesa a la ciutat on residia fa només uns mesos; l’altre ha presentat un relat breu, de tres mil caràcters amb espais, per optar al premi de 200 euros que concedeix un diari local. És obvi el resultat, un ha guanyat, l’altre encara no. Finalment hi ha la noia d’ulleres de pasta i corbatí vermell que no espera el seu torn perquè és la mossa que despatxa. Posarà en unes bosses de cel·lofana platejada els discs que tots hem vingut a comprar. El primer de la cua, un noi tímid que ha arribat a primera hora, la repassa dels talons fins als cabells quan ella es gira i empaqueta el primer CD dels Manel. No s’ha banyat mai al mar amb ella però no li faria res, pensa el noi. Després, es gira i observa la cua que s’ha fet darrere seu. Se sent guanyador. És, en definitiva, música normal, per a gent normal, en un país normal.

Ramon Barnils, en homenatge

2011-03-08T20:32:00.006+01:00

Les peripècies de la petita Matilda davant de la seva malèvola família, que no entenia el seu entusiasme per aprendre i conèixer, feia que de seguida et sentissis identificat amb la seva vida, amb el que li passava, amb el que sentia aquella noieta. També volies tenir com a companya de confidències la mateixa mestra de col·legi que tenia ella, la senyoreta Honey. Aquest conte del gran Roald Dahl, com tots els que va escriure per a infants i joves, aconseguia fer-te capficar en allò que li passava a la seva petita gran protagonista. Però en aquest cas no es tracta de parlar de l’autor gal·lès, sinó precisament de la persona que va traduir al català aquest excel·lent conte. D’aquesta manera, aporto la meva pròpia, encara que petita, vinculació amb el periodista Ramon Barnils, tal com l’amic Pere m’ha fet adonar que calia fer per celebrar, el proper 14 de març, el desè aniversari de la seva mort. No el vaig seguir a les seves tertúlies radiofòniques ni el vaig llegir en els seus punyents articles de premsa, però sí que he conegut més tard el seu compromís cívic i ferm amb el país, tant personalment com professional, cosa que tan poc sovinteja avui en dia. És així, doncs, com m’adhereixo en homenatge al seu reconeixement.

Decisió històrica?

2011-03-04T17:46:00.004+01:00

L’altra dia escoltava la tertúlia on Pilar Rahola va titllar d’històrica la decisió del diari La Vanguardia de treure una edició en català. Evidentment, aquesta edició serà la traducció de la versió castellana, excepte en alguns articles d’opinió de grans gurus mediàtics. Bé, d’històrica la decisió n’és sobretot després dels 130 anys de publicació del diari en castellà, però em sembla que no mereix el crit d’expectació de la senyora tertuliana davant un fet que suposa només un tímid reconeixement de la normalització cultural del país. Sols es pot proferir un esbufegat ja era hora. El pas del temps situa tothom al seu lloc, com deia un bon amic, i aquest cas no n’és pas una excepció. El període de gran eclosió periodística i informativa en català que van significar els anys vint i trenta del segle XX, amb importants capçaleres i amb refinades plomes que n’omplien les pàgines, no va merèixer l’atenció del rotatiu que avui sembla haver pres una decisió històrica. En canvi, l’aposta per tal d’adoptar i normalitzar la llengua catalana feta per diaris com La Publicitat, La Nau, L’Opinió, La Humanitat, El Matí, La Rambla, revistes com Criterion, La Paraula Cristiana, Mirador, Revista de Catalunya i nombroses publicacions locals, sí que ha passat a la història per la seva tasca modernitzadora. Però aquesta aposta els va acabar passant factura. La història se’ls va tirar a sobre i van acabar desapareixent per voluntat o obligació després de la derrota republicana. Josep Benet ens va fer adonar de l’intent de genocidi cultural del franquisme, també prohibint sota pena diaris i revistes en català. I mentre aquests mitjans de comunicació van ser absolutament menystinguts, igual que la llengua que havien adoptat, altres, que mai van ser sensibles per aportar res a la cultura catalana, es van acomodar a la nova situació per sobreviure. El seu capteniment per no adaptar-se al canvi cultural d’aquells anys els va salvar durant la dictadura. Ara ens volen fer creure que la decisió presa després de tants anys és deguda, precisament, a un altre canvi en la societat catalana que, diuen, ha adoptat descaradament el català per informar-se. Titllar això d’històric és molt poc rigorós, si no directament un acte de cinisme. Però qui sap si, al final, a casa també acabarà arribant la butlleta de subscripció d’aquesta nova versió en català. Esperarem.

Calçot amunt, calçot avall

2011-02-25T15:56:00.002+01:00

L’art d’aixecar el calçot untat de salsa i fer-lo descendir fins a la boca per endrapar-lo no és res més que un acte de comunió. Mai s’acostuma a fer aquest gest en la solitud d’un àpat insípid sense més companyia que la d’aquella presentadora de telenotícies jove i preparada. La reunió dels calçots, doncs, normalment es fa en col·lectiu. Aquest fet ha comportat que la seva ingesta s’hagi transformat en una tradició popular arreu del país que suposa adoptar una postura estranya a l’hora del dinar. Es reconeix aquells que han passat una jornada gastronòmica de ceballots sota l’escalfor d’un sol preprimaveral pels seus pòmuls i nas envermellits.

No obstant aquesta tradició que ha arrelat amb força, el procés d’una calçotada és també una metàfora del comportament nacional dels catalans. S’assembla a les decisions col·lectives d’un poble que algunes vegades ha mirat el cel cercant una nova estrella al firmament, igual com el que intenta encertar el calçot a la boca amb el cap enlaire, mirant amunt. És així com tot el ritual calçotil traspua la més nostrada tradició catalanista. Per exemple, anar a comprar el manat de calçots ja és tot un procés per acordar quants i a on s’han de comprar. Ben poques vegades la praxis catalanista s’ha posat d’acord integrament per a un objectiu de país ambiciós i ferm. La decisió de quants calçots cal comprar és igual d’ambiciosa, ferma i complicada

Però, ah, després cal cuinar-los. La manera d’atiar el foc i de coure’ls ja és una altra decisió important. És aquí quan apareixen quantitat de cabdills disposats a tot, a fer foc d’encenalls i a prometre mil i una solucions sobiranistes sense haver madurat abans l’estratègia, les possibilitats i les conseqüències. Hi ha qui exigeix foc viu per tal de socarrimar les primeres capes del ceballot, l’altre que demana una brasa flamejada perquè quedin cuits per dins i, per últim, hi ha el pragmàtic que defensa l’ús d’un bufador de soldador per anar més ràpid en la cocció, prescindint de focs i fogons.

Aquest procés es repeteix amb la tria de la salsa. Feta a casa o comprada? Acció, reacció. Reacció només davant les agressions centralistes i espanyolistes o defensa d’un model de construcció nacional, al marge del que diguin i facin els altres, per convicció patriòtica? A més, la salsa del calçot mereix diferents ingredients que no sempre coincideixen i això acaba determinant no només el gust de la ceba rostida sinó també l’èxit de tota l’operació. Els apel·latius i els adjectius ideològics al catalanisme, com els diferents ingredients de la salsa, poden acabar determinant i modulant el tipus de país a aconseguir. L’exageració d’aquests adjectius pot determinar també l’èxit o el fracàs d’un procés sobiranista. Sempre agrada més una salsa untuosa, amb poc all però on es puguin intuir els trossets d’ametlla torrada.

Alçar el calçot ja amarat de salsa és l’acte previ a la seva ingesta que és, en definitiva, l’objectiu d’aquestes trobades. Però no sempre s’aconsegueix: o no encertes a posar-lo a la boca, o et rellisca de les mans i acaba per terra, o ve el bergant de torn i, per riure, t’empenta i trenca la màgia del ritual. Pels mateixos motius, els pocs moments en els quals una majoria de catalans ha mirat cap al cel, cap a un futur de plenitud nacional, han acabat sent això, una mirada puntual sense acabar d’encertar-la. I després, anar a recollir el calçot de terra, netejar-lo i mirar si es pot aprofitar.

Per últim, queda el rastre. Aquella multitud de llargues fulles verdes no aptes per menjar que queden esteses per terra, oblidades i sense recollir i que recorden els milers de banderoles, fulls volants, pamflets i ciclostils tirats per terra bruts i trepitjats que van quedar al Passeig de Gràcia després del 10 de juliol passat.

Sense senyal

2011-02-19T16:18:00.002+01:00

La plaça del museu

2011-02-17T18:48:00.005+01:00

Volava de El Caire a Sao Paulo llegint les últimes notícies del que s’ha anomenat la Revolució de Gener. Sembla que finalment l’exèrcit ha pres el control de la situació. Paradoxal. Un cos militar que era fidel a un règim repressor i s’havia convertit en guardià dels privilegis d’una casta política corrupta i quasi perpètua ara es presenta com a garant de la transició democràtica i de les llibertats civils exigides pels manifestants. Aquest fet li recordava canvis de jaqueta més antics en el temps però igual de sorprenents. No era la perplexitat de la situació postrevolucionària el que l’amoïnava sinó que el seu èxit estigués a mercè de la voluntat dels militars. Bé, tampoc es pot menysprear aquella opinió pública dita d’esquerres que interpreta la realitat a partir de conspiracions i que situa darrere l’exèrcit egipci la mà de la diplomàcia nord-americana i israeliana, però intentar comprendre això li feia venir son. La ruta aèria per Europa evitava passar pels espais aeris nord-africans, això també era normal. El Cairo International Airport era buit de turistes però en canvi bullia per les moltes delegacions de periodistes que ja tornaven a les seus dels seus respectius mitjans de comunicació. Aviat aquest país i aquesta revolta deixaran de ser focus d’informació mundial, com ha passat amb el cas de Tunísia. És la dictadura de la informació, com diuen alguns periodistes de camisa ampla i front despert. Copsar com el sol, antigament venerat i temut en aquestes terres, s’amaga rere la silueta de les tombes de Kheops i Khefren a l’esplanada de Gizeh també era una sensació poc habitual; sense el bullici de càmeres de fotos captant postures impossibles i sense la pols aixecada per milers d’espardenyes fetes a la Xina però portades per multitud de nacionalitats. La tranquil·litat de l’ambient feia evident que alguna cosa passava en aquella sorollosa i caòtica ciutat. L’eufòria dels ciutadans també ho evidenciava. Tot i que no havia trepitjat mai la famosa plaça que sortia a totes les notícies, sí que sabia que, com la de Tlatelolco, la Roja, l'Alexanderplatz o la de Tiananmen, és una plaça que passarà a engruixir la llista dels espais públics, descendents directes de les àgores gregues i romanes, que queden gravats a la Història. Però no havia trepitjat mai la plaça Tahrir. L’havien portat en taxi directament fins a les portes del Museu Egipci. El mateix diari que llegia l’informava que aquest mateix museu que acabava de visitar havia estat saquejat. Encara que havien detingut els presumptes saquejadors, les obres més valuoses no havien estat localitzades ni ho seran mai. Aquestes coses saben greu. Recordava aquella frase enginyosa d’un amic seu al Facebook que deia que, amb la revolta, els egipcis estaven fent història però que, amb el saqueig del museu, podien deixar-ne de tenir per sempre més. Amb tot, la reflexió anava més enllà ja que, si per una banda marxava d’un país que havia posat les seves obres d’art en perill, estava a punt d’arribar-ne a un altre on, curiosament, buscant dins de magatzems polsegosos havien aconseguit rescatar de l’oblit 32.000 peces d’art que es creien desaparegudes. Vet aquí la curiosa vinculació dels museus d’Egipte i Brasil enmig de la nyonya que s’agafa quan encara tens tot l’Atlàntic per sobrevolar.

Parlant clar

2011-02-15T18:09:00.002+01:00

! تحيا كاتالونيا حرة

Seguretat (i II)

2011-02-11T17:25:00.000+01:00

També és cert que la seguretat segueix sent un element molt important de les actuacions i garanties per a qualsevol estat. El cas israelià és singular, portat fins a l’extrem per diferents raons, històriques, psicològiques i coetànies, però no exclusiu. La justificació en nom de la seguretat va entrar de sobte al debat públic actual arran de l’11 de setembre de 2001, i encara continua. La seguretat ha acabat sent, doncs, una nova característica i una prioritat principal per als estats en relació amb els seus ciutadans en aquesta primera dècada de segle. Ara bé, el debat sobre la idea de seguretat no és nou, ha estat present en les teories dels grans pensadors socials i polítics i també en els textos d’aquells que han intentat definir les atribucions de l’estat o han dissertat sobre l’experiència de l’individu envers la col·lectivitat.

El concepte més bàsic ha estat l’establiment de la relació entre llibertat i seguretat. Conceptes molt difícils de conjugar entre ells, tal com diu Isaiah Berlin, ja que més seguretat pot significar, per contra, haver de sacrificar cotes de llibertat. Hi ha exemples actuals que ho il·lustren perfectament. En aquest sentit, la idea de seguretat porta implícita certa càrrega conservadora i cert sentit d’ordre. Tanmateix, la preponderància d’un moment de seguretat, de llocs i de moments en els quals l’estar segur era una garantia per a bona part de la societat, dóna lloc inevitablement a un reviscolament de les perspectives intel·lectuals, a un floriment de l’art, de la cultura i de la tècnica. L’homenot de Sueca, en el seu llibre L’home, mesura de totes les coses, perfila alguns dels períodes de la història occidental que s’han consagrat com a «cims sumptuosos» gràcies a la seguretat donada per un entorn de progrés material i de preocupació intel·lectual. Per Fuster, la Grècia clàssica, la Florència del Renaixement i el París de les llums dels segles XVII i XVIII, i hi afegiríem la Tercera República francesa, foren «moments estel·lars de la humanitat» on l’home, en sentit abstracte, se situava al centre de qualsevol decisió.

Precisament aquest apel·latiu, moments estel·lars de la humanitat, és el títol d’una de les obres d’un altre dels pensadors europeus que ha dimensionat aquest concepte de seguretat, gràcies sobretot a la seva pròpia experiència. Per a un intel·lectual sorgit de la burgesia liberal benestant de la Viena imperial de finals del XIX i principis del XX que veié ensorrar-se el món de seguretat on passà la infància la impressió degué ser traumàtica. «Qui tenia una casa, la considerava una llar segura per als fills i els néts, terres i negocis passaven de generació en generació [...] En aquest vast imperi tot ocupava el seu lloc, ferm i immutable, i el lloc més alt de tots, l’ancià emperador; i si aquest moria, se sabia (o es creia saber) que en vindria un altre i res no canviaria el ben calculat ordre. Ningú no creia en guerres, revolucions ni daltabaixos. Radicalisme i violència semblaven del tot impossibles en una era de raó. Aquest sentiment de seguretat era la possessió més preuada per a milions de persones, l’ideal comú de la vida. Tan sols amb aquesta seguretat pagava la pena de viure la vida i cercles cada vegada més amplis cobejaven la seva part d’aquest bé». Stefan Zweig va suïcidar-se al Brasil ja que estava convençut, l’any 1942, que els nazis guanyarien la guerra.

Així doncs, l’experiència d’un moment de seguretat suposa un enaltiment dels marcs creatius i de la sensació de progrés. És així com, una decisió col·lectiva per buscar aquest espai de seguretat de creació i de progrés, comporta moments d’excés i revolta, moments insegurs. I la seguretat, per contra, també pot ser esgrimida per reprimir aquesta moviment. Però tothom té dret de gaudir de seguretat per desenvolupar la seva vida quotidiana tal com, avui i ara, estan reclamant bona part dels ciutadans en el país del faraó.

Seguretat (I)

2011-02-04T17:36:00.004+01:00

Les actuals protestes a Egipte són conseqüència del descontentament de diferents sectors de la població que han vist minvada la seva ja molt escassa capacitat bàsica de supervivència. Però les ànsies de reformes democràtiques i de reconeixement de llibertats civils individuals i col·lectives també aboca molta gent al carrer. La desesperació per la misèria i la falta de perspectives es barreja amb el component polític per anar contra un govern que porta més de trenta anys al poder i és hereu dels règims personalistes anteriors.

Ens hem cansat de sentir en els mitjans de comunicació que Egipte no és Tunísia, atesa la seva posició geoestratègica i el seu pes en el món àrab. És fonamental el control del canal de Suez i el seu paper de mediador en el conflicte entre Palestina i Israel. Egipte va ser el primer estat àrab a signar la pau amb Israel amb els acords de Camp David de l’any 1979. En els últims temps, Egipte ha estat un interlocutor actiu i imprescindible en les negociacions directes o indirectes entre el govern israelià i els representants palestins. El qüestionat líder egipci Mubàrak, en relacions constants amb el govern israelià, ha convertit Egipte en un estat no hostil per a Israel. Fins i tot és acusat d’inhibició, si no de connivència, amb el ferri bloqueig militar que s’exerceix sobre Gaza. Ara bé, la caiguda del govern egipci pot suposar un canvi en les relacions bilaterals i el trencament dels compromisos de seguretat adquirits. Aquest fet es veu amb preocupació des de Tel Aviv, ja que la seguretat de l’estat és un dels elements fonamentals que condiciona la política israeliana des del 1948. Moltes vegades la seguretat s’ha esgrimit com a argument per actuar de forma il·legal, fora dels dictats democràtics o sense tenir en compte els drets humans. En nom de la seguretat s’ha creat una situació que, si bé és acceptada per bona part de la població israeliana, comporta un desprestigi i un cost polític enorme fora de les seves fronteres.

Però quines són les raons que han dut a una total sacralització de la idea de seguretat a Israel? Què ha dut a situar fins i tot per sobre dels pilars ideològics del mateix estat aquest concepte? La convicció en la seguretat ha arribat a connotacions de psicologia col·lectiva i es remunta fins a la mateixa formulació política del dret al retorn. És un element essencial del sionisme. La insistent persecució física i cultural de molts jueus d’Europa va propiciar el naixement del sionisme polític a finals del XIX, i molts dels primers immigrants que van arribar a Palestina ho feren fugint de les matances de la zona oriental del continent. La voluntat de cercar un espai propi lluny de discriminacions, ofenses i agressions va generar, així, una idea de seguretat que també es va instal·lar als camps de Palestina. Més tard, la monstruosa experiència de l’holocaust va situar directament la mort en un espai de memòria nacional compartida, excepcional i extratemporal, i la seva vigència i el seu record encara són presents avui en molt àmbits de la societat del país. I com a conseqüència, encara, del record de la mort, la idea de seguretat i la convicció del “mai més” se situen al centre de moltes decisions i actuacions polítiques i militars, sovint desmesurant-les. Aquesta, tanmateix, és una qüestió que queda molt més ben analitzada al llibre d’Idith Zertal La nació i la mort (Lleonard Muntaner, 2006).

L’entrevista

2011-01-29T18:20:00.007+01:00

En el pròleg del llibre d’Augusto Assía Salt a la foscor (Acontravent, 2010), Enric Vila fa referència a alguns dels periodistes que, com el mateix Assía, es van passejar per l’Europa central durant la primera meitat del segle XX. D’ascendència gallega, Assía va esdevenir un privilegiat corresponsal de La Vanguardia a aquella República de Weimar que passava inevitablement dels feliços anys vint cap el precipici dels anys trenta. L’any 1936 Assía va donar suport al govern de Burgos per esdevenir, més tard, un dels principals periodistes propagandistes del règim franquista. Tanmateix, els seus articles sobre la situació de l’Alemanya d’aleshores són una molt bon forma d’entendre la situació anímica, la predisposició intel·lectual, l’atzucac electoral, el transfons autoritari i el convenciment del mite del racisme en un país que estava a punt d’entregar el seu destí al nazisme. La seva descripció periodística és acurada i neta, sense filigranes.

Existeixen, però, autors i periodistes catalans que també van contemplar la gestació, l’ascens i apogeu d’aquells que portarien Europa al desastre. És el cas d’Eugeni de Xammar, que va ser corresponsal de La Veu de Catalunya o de Josep Pla, que ho va ser de La Publicitat. Entre els anys 1923 i 1925 els dos escriptors van coincidir a Berlín. Assía va arribar a la ciutat més tard, l’any 1929. Precisament en el pròleg de Salt a la foscor, Enric Vila fa notar un dels episodis més enigmàtics que Xammar va protagonitzar en els articles que enviava des d’Alemanya, textos que foren recollits anys més tard en el llibre L’ou de la serp (Quaderns Crema, 1998). És en aquest llibre on s’explica l’estrany episodi. En una de les seves sèries d’articles, Xammar relata un dels principals exercicis de propaganda que van realitzar els líders racistes alemanys aleshores: l’intent esperpèntic de cop d’estat conegut com el Putsch de Munic de l’any 1923. Malgrat el seu fracàs i l’empresonament dels seus dirigents, aquell cop va quedar com un dels actes fundacionals del moviment nazi. Poc després d’aquells fets, el 24 de novembre de 1923, La Veu de Catalunya publicava a Barcelona un article titulat «Adolf Hitler o la ximpleria desencadenava», en el qual Xammar va relatar l’entrevista que havia tingut amb el que era ja el cap visible del nazisme. A l’entrevista, Hitler li retruny el seu ideari racista i militarista i Xammar anota la impressió que li causà el personatge, a qui qualifica d’extravagant i ximple. Tres ratlles de l’article foren censurades pel control governatiu a Barcelona (coses de la dictadura de Primo de Rivera), que pertanyien al paràgraf on l’entrevistat vociferava sobre l’expulsió dels jueus de la Península al segle XV. Però aquesta sèrie d’articles sobre el cop de Munic es va interrompre després de l’entrevista amb Hitler, tot i que Xammar prometia un segon text sobre altres aspectes del seu programa. Es desconeix qui va prendre la decisió d’interrompre-la però Enric Vila suggereix que podria ser una entrevista falsa, i d'aquí la interrupció. El primer cop que es llegeix l’entrevista, si no es coneix el context, fa la sensació que un document d’aquestes característiques, com és l’entrevista d’un periodista català a un dels personatges més nefastos de la història, hauria d’haver tingut unes repercussions molt més grans. Els dubtes, doncs, planen sobre la veracitat d’aquella trobada, tot i que no és aquesta la qüestió que acaba sent més destacable, sinó la importància que van tenir aquests corresponsals per donar testimoni de la perversió i la manipulació política en un país en crisi.

Tots som prínceps

2011-01-25T16:50:00.002+01:00

«El meu despertador és l’iPhone. Aprofitaré que ja el tinc a la mà per llegir les primeres piulades del dia. [...] Quan hi arribi [de nit, a casa] [...] ho aprofitaré per penjar algun apunt al meu blog i per navegar una hora per internet». Això, entre altres coses, és el que farà avui Saül Gordillo, director de l’Agència Catalana de Notícies, segons l’entrevista que li fa el diari ARA. Sens dubte, l’home té una vida atrafegada i constantment està pendent de la xarxa. El seu només és un exemple exagerat, però podria semblar una caricatura de la dependència tecnològica que s’està imposant arreu. És vertiginosa aquesta cursa d’enginys, de programes, d’aparells i artefactes, d’empreses telefòniques i informàtiques que es lucren i de la capacitat humana per voler-se mostrar. Perquè em sembla que la raó antropològica i sociològica de fons de tota aquesta carrera no és altra que la de donar satisfacció a les nostres instintives i mig selvàtiques necessitats exhibicionistes: allò de quedar-se amb la millor presa. Tots els que tenim, com a mínim, un espai propi a la xarxa, per petit que sigui, donem resposta a una inquietud, a un interès o a una frustració. Però també a la necessitat immediata (la idea d’immediatesa és important aquí) de donar la nostra opinió, d’explicar què fem en cada moment, d’exhibir fotografies amb cares boniques, pits exuberants o posats intel·lectuals, de demostrar que tenim coneixement d’alguna cosa, que escrivim bé, que som bons educadors per als nostres fills, que viatgem a tots els racons del món, que som els més enginyosos, feliços i amb més èxit laboral, que som els més fanàtics d’una nacionalitat o un club de futbol, que fem gràcia o que ens agrada anar de festa, que practiquem esports de risc o que parlem no sé quants idiomes incomprensibles pels demés. Tot plegat obeeix a la voluntat d’autoconfigurar una altra identitat de nosaltres mateixos, més bonica i presentable. D’afaiçonar allò que ja som de fàbrica aprofitant que podem ser observats per infinitat de persones. Prendre la decisió de mostrar-nos tal com volem ser percebuts o com volem que siguin interpretades les nostres habilitats; de fer-nos propaganda, vaja. Tot plegat és indicatiu d’una certa necessitat de comparació, del jo contra el món que deien els romàntics. Bé, potser sí que és només una pulsió romàntica i hedonista, però és veritat que es tracta d’un fenomen nou. S’ha proletaritzat l’accés a l’estrada, a la tarima, a l’àgora pública. Mai, en cap altra moment de la història hem pogut rendibilitzar a un cost tan baix la nostra oferta com a persones, a més amb un públic potencial tan enorme. Abans el públic era, naturalment, molt reduït, i el lluïment intel·lectual, físic i de les pròpies habilitats quedava circumscrit a persones escollides: escriptors, periodistes, actors, homes de negoci, reis, prínceps... Per contra, aquesta necessitat quasi obsessiva d’explicar i d’ensenyar que actualment existeix en bona part de la gent serà un dels trets característics de les societats occidentals de la segona dècada del XXI. Però com carai canalitzàvem abans aquestes inquietuds, quan no hi havia aquestes plataformes tecnològiques? Els experts en deien la dictadura de l’anonimat. Ara, però, segurament encara no som capaços de destriar les conseqüències d’haver esdevingut tots nosaltres uns prínceps.

Ressituacions

2011-01-20T19:25:00.005+01:00

Després d’un gran terrabastall o d’un trasbals de considerables proporcions els diferent agents tendeixen a ressituar-se i a ocupar els espais que han quedat al descobert. A vegades hi ha l’intent d'apropiar-se’n de nous, portats per la dinàmica de la sotragada. Això origina conflictes i disputes entre la vella i la nova situació. Passa el mateix a la naturalesa amb els terratrèmols i les plaques tectòniques o les grans masses d’aigua. A vegades el procés es fa de forma inconscient, però en política sempre hi ha l’espavilat que espera. Està plenament a l’aguait per aprofitar qualsevol moviment per prendre posicions o per abraonar-se sobre els espais i les competències dels altres. El moviment és expansiu, es volen recuperar antics privilegis i velles ordenances.

Actualment, el terrabastall és evident. El patac econòmic a Espanya ha estat de tal calibre que ha reobert debats que certa classe política catalana benestant considerava tancats. L’excusa de la reducció del deute, la retallada de les despeses públiques i la reorganització financera de l’estat ha suposat, des de fa uns mesos, que es produeixin diversos intents per part de les diferents instàncies estatals de posar en dubte determinats aspectes de l’autogovern català, si no l’autogovern mateix. Els exemples són nombrosos: la voluntat de reassumpció competencial per part de l’estat, l’excusa econòmica per no acceptar l’ús de les llengües cooficials a la cambra alta, la sentència del TC, la posada en entredit judicial de la immersió lingüística, el veto a l’endeutament de la Generalitat segons paràmetres centralistes que no tenen present els diners que són robats al país, la manipulació mediàtica, etc. És cert que es tracta d’una involució del marc de competències assumit per Catalunya que preocupa especialment aquells dirigents catalans que han governat i que governen el país. És normal, les involucions només apareixen en moments d’indisciplina democràtica o en situacions excepcionals com l’actual, en què la crisi econòmica obliga i obligarà a replantejar tot el model estatal. El que no pot obviar-se més, ara ja, és la crisi del model, tot i que canviar-lo és difícil i perillós. El fràgil equilibri acceptat per totes les parts es pot trencar fàcilment. La posició de força de l’estat davant el govern català, molt ofegat per la situació del deute, pot suposar allò que alguns anomenen l’abraçada de l’ós. És a dir, que s’obligui a la Generalitat a acceptar una reestructuració clarament involutiva en autogovern o que hi hagi una inhibició que dugui a l’ofec i a la conseqüent paràlisi de les institucions catalanes, fet que seria un desastre per a la credibilitat de Catalunya al món. El moment és delicat, doncs. Els espavilats esperen. El nou govern reclama els acords concrets en l’anterior legislatura en matèria de dèficit fiscal per alleugerir-se, però el diàleg, em temo, és entre sords. O es canvia el model o l’abisme serà llarg. Però canviar el model pot ser complicat si no hi ha una ferma voluntat popular i ciutadana al darrere que condicioni el procés polític, que el recolzi i que l’empenyi. Ara ja és tard per reclamar acords caducs i incomplerts. La pressió només pot anar endavant. Després del terrabastall res tornarà a ser igual. Ni velles fórmules ni pedagogies tronades. Ara l’únic que cal ressituar és un nou estat en el gran concert de les nacions.

Discursos

2011-01-14T18:35:00.002+01:00

L’amic Lluís ens posa al corrent d’una espai a la xarxa que ofereix un dels apartats més destacats i emotius que hi puguin haver en Història com a disciplina en majúscules. Llegir detingudament i amb calma els discursos més influents de la política contemporània et permeten detectar perfectament el moment, el context i les idees que els han generat. S’hi poden copsar les decisions que afectaren milers de persones, països sencers, generacions futures. Com he dit altres vegades, la lectura ha de ser en silenci, pausada, escoltant atentament les conseqüències d’eufòria o les catastròfiques implicacions. Poder copsar els crits de suport unànime de les masses o el sangloteig dels represaliats que han quedat gravats en els mateixos discursos. Sense interferències ni interpretacions de tercers, amb el text pelat just al davant. Trontollar amb el retrunyir de la veu dels oradors que provoquen aquella sensació de petitesa davant d’incommensurable pes dels grans personatges històrics. És evident que per intentar entendre el passat en tota la seva complexitat no n’hi ha prou amb això, calen més indicadors, més elements d’anàlisi, més dades, moltes més fonts. Però tot i que caldria afegir-hi alguns textos més i facilitar els camps de cerca, aquesta pàgina és una molt bona aproximació. A més, no s’oblida de la part concreta d’història que ens pertoca ni l’alçada d’algunes de les dissertacions fetes des del i per al país. Així que res millor que una passejada per Discursos i, per als més agosarats, el repte d’intentar aprendre de memòria algun dels textos més influents que hi apareixen. (Abans ens feien aprendre de memòria La vaca cega de Joan Maragall. Fer-ho ara amb un discurs històric seria, sens dubte, una bona forma d’avançar en l’educació del país).

Parla!

2011-01-11T17:19:00.003+01:00

Sí, jo també recitava a Bertolt Brecht,
denunciava la injustícia amb veu alta.
Sens dubte, la meva retòrica els molestava
i decidiren arrencar-me la llengua.

Les mans van començar a escriure lliurement,
tocaven la guitarra, l’amiga rebel.
Vingueren altra vegada a buscar-me
i sense braços em van deixar manc.

Tanmateix, aviat me les vaig enginyar
amb els dits dels peus.
Va ser en va. Els manyocs de les cames
descansen sobre la cadira de rodes.

Però la mirada els seguia denunciant
ja que els corbs em van arrencar els ulls.
La meva presència els deuria atemorir.
Vaig escoltar just el soroll del tret.
Algú cridaria?
En aquells moment, per contra, tothom era mut.

Parla!
Per la llibertat d’expressió!

NG. 1995

HistoTube

2011-01-11T16:51:00.005+01:00

Hi ha iniciatives que passen desapercebudes per la seva especificitat. Tot i així, la seva divulgació hauria de servir per ensenyar no només el contingut que ofereix, sinó també la idea i la tasca que hi ha darrere per poder-la realitzar, i el temps invertit. És el que tenen les noves tecnologies, poques vegades se’n treu lucre d’iniciatives de divulgació, no sempre reïxen i poden quedar en l’oblit si no se’n fa un manteniment acurat. Alguns en diuen amor a l’art. Així que, ajuntar totes els petits programes audiovisuals de temàtica històrica que s’han elaborat o traduït al català representa una bona oportunitat per a tots aquells interessats en el passat. Triar i remenar sempre bé de gust, així que en aquest espai, anomenat HistoTube, malgrat tenir un nom que, tot i mediàtic, és poc afortunat, és un lloc on es poden localitzar fàcilment tot tipus de reportatges curts d’èpoques i espais geogràfics ben dispars. Segurament la seva oferta seguirà creixent. La iniciativa és bona i vàlida, però cal cuidar alguns detalls, com les incorreccions ortogràfiques, que poden semblar insignificants però resten qualitat a un projecte prou interessant.

El món no se’n surt

2011-01-06T18:14:00.004+01:00

És indubtable el canvi de model que estem patint. El fet de viure el moment potser no ens fa ser conscients de la situació, però les coses estan canviant. El món canvia, les paradoxes augmenten, cauen antics imperis i n’apareixen d’altres. Si ens en poguéssim abstreure, la sensació de vertigen pel procés que vivim ens faria marejar. El sistema liberal parlamentari comença a arribar als seus límits, ja no té el prestigi ni els defensors que tenia abans. Els mecanismes de control i d’accés al govern d’antany fa temps que no es renoven. Lluny de ser perfectes, com es deia en l’optimisme de fa unes dècades, les escletxes del sistema per on es colen l’oportunisme, el relativisme, el desprestigi i la prevaricació sense escrúpols s’eixamplen. Tampoc els governs governen. Moltes de les seves últimes decisions ja no els corresponen. Les clàssiques divisions ideològiques han perdut la frontera que les separava. Només són grups d’interessos que amb més o menys capacitat trampegen els últims esbufecs de l’estat del benestar sorgit després de l'última guerra mundial. Per la seva rapidesa, l’ajustament econòmic i social és demolidor. I això provoca, i provocarà, greus desajustos. D’arreu del món arriben notícies de bosses no només de pobresa extrema, sinó també de desesperació. Només cal mirar per la finestra de casa. Hi ha violència latent. S’aixequen murs. Els món es tanca en sí mateix i es torna desconfiat, però les noves tecnologies ens fan estar a tots més a prop que mai. La idea de seguretat està en entredit, i tot i així seguim confiant les nostres vides i identitats digitals a quatre empreses l’únic propòsit de les quals és enriquir-se. I ho fan a costa de la nostra intimitat. El control de la informació serà una de les armes del futur. Seguim confiant a cegues en cercles reduïts de persones desconegudes que gràcies a les noves tecnologies disposen de la més gran base de dades de la major part dels ciutadans del món occidental que mai ha existit. No ens preocupa. La informació també serà, de fet ja ho és, una arma per anar contra els governs i les seves males pràctiques. Però quan resulta que es pot disposar de la més gran quantitat d’informació privilegiada dels diferents governs, és quan aquests actuen, ja no en compte propi, sinó en funció dels mercats financers internacionals. Mercats que es comencen a adaptar a la nova situació que arriba. Les velles aliances ja no funcionen. La residència de la legitimitat democràtica ja no recau en la sobirania popular, que no pot alterar segons quines decisions, sinó en una nebulosa financera que ningú sap on ni què és, però sí que existeix. A més, el canvi de cicle econòmic i les necessitats imperioses de trobar una falca on agafar-se porten a relativitzar models socials repressius i autoritaris. És igual, la qüestió és salvar-se, o allargar la caiguda. En l’era de l’individualisme, el que menys importa ara és l’individu. I tot això abans d’acabar la brillant anàlisi que ens ha deixat el malaguanyat historiador Tony Judt en el seu darrer llibre El món no se’n surt. Un tractat sobre els malestars del present (La Magrana, 2010).

L’exconseller

2010-12-29T11:25:00.004+01:00

Viure només trenta anys (1894-1924) i convertir-se en popular és un bon bagatge per a un poeta malaltís. A més, definir una trajectòria literària i ideològica a través de les epístoles personals enviades des de diferents sanatoris a causa d’aquesta feblesa física ja és fer vots per tenir un capítol a part en la història de la literatura catalana. I, evidentment, encapçalar tot un corrent literari que també és una postura d’exaltació del món modern encara el fa més representatiu del seu moment. Joan Salvat-Papasseit és molt més que una corrua de formigues entre una flor i una estrella de mar en un poema visual qualsevol, que és el que ens van ensenyar en aquelles classes de literatura catalana poc aprofitades. La seva configuració política renovadora, en molts casos trencadora, i les influències d’intel·lectuals europeus i catalans del moment van establir el punt de partida per a una creació literària moderna i avantguardista. Calia aprofitar el moment, especialment breu en el seu cas, i això es va traduir en una enorme capacitat de col·laboració en diaris, revistes, setmanaris i publicacions de tota mena. Tot era necessari per traslladar les idees del futurisme al camp literari, la renovació, l’experiment, la creació. Fins i tot el mateix Marinetti li agraí per carta que li enviés el seu manifest futurista, el qual va repartir entre els seus amics italians.
La col·laboració amb altres disciplines artístiques i els experiments tipogràfics i cal·ligràfics tot era vàlid per divulgar les seves idees i els instruments de la vida moderna s’ha perpetuat molt més enllà de la seva mort, i una multitud d’artistes, músics, poetes o escriptors que arriben fins avui han aprofitat les seves obres per bastir noves creacions. Velles paraules que volien ser modernes i noves interpretacions sobre conceptes de fa un segle. I això és precisament el que intenta mostrar a l’espectador la darrera part de l’exposició organitzada a l’espai Arts Santa Mònica sobre Salvat-Papasseit Poetavanguardistacatalà, que romandrà fins al 3 d’abril de 2011. La mateixa part de l’exposició en la qual tot un Conseller de la Generalitat en funcions, ara ja amb poca feina institucional i mig despistat, escoltava sense aixecar la vista i de forma anònima i discreta la plasmació musical que Ovidi Montllor féu dels poemes de Papasseit. Tota una metàfora de la trajectòria breu però intensa del poeta d’avantguarda que volia combatre les idees caduques amb una aposta pel futur, on tot era possible.

Aniversari

2010-12-24T16:10:00.001+01:00

Avui fa un any de les primeres lletres en aquest blog. Les deixo per a qui no les pogué llegir. Gràcies per la vostra participació.

Ensenyança

2010-12-23T16:14:00.004+01:00

Des de ben petits al col·legi ens han ensenyat qui era Jacint Verdaguer, el perquè van tallar el cap a Lluís XVI, com es resolien les equacions de segon grau, com funcionava la fotosíntesis i què carai significava la santíssima llei de la gravitació universal. Alguns ho van copsar més que altres i així els ha anat de bé, però tots ho vam entendre a la primera ja que tots utilitzàvem la mateixa llengua. També tots sabíem que a fora del recinte escolar la gent feia servir infinitat de llengües per comunicar-se. Era el normal. L’ús d’una llengua preferent a l’escola era una forma de crear munió, d’igualar-nos i que ningú destaqués, talment com aquella bata de quadrets de colors que també dúiem. Vam aprendre a manejar altres llengües, a conèixer-les i a compartir-les. En el cas del castellà no hagués calgut, l’apreníem per gràcia nostra espontàniament al carrer, als diaris, a la televisió, als videojocs o a l’autobús. Mai ningú va qüestionar un model que integrava aquells companys que a casa no utilitzaven el català. Era una forma d’aprendre, de compartir i de fer útil la llengua del país. Així es va convertir en la llengua de prestigi que és ara, quan ofereix moltes més possibilitats de progressar que si no es coneix o no es domina. Tots hauríem d’estar agraïts que ens l’ensenyessin i s’utilitzés de forma preferent en l’ensenyament. No podia ser d’una altra manera essent la llengua pròpia de país i la que, per raons històriques, necessitava quotes de protecció per preserva-la. Es podia haver fet de forma segregacionista. Però no. Es va decidir que fos compartida per tothom i així pogués donar les mateixes oportunitats a tots els nens i nenes.

No obstant això, la realitat que expliquen aquells que actualment es passegen per les aules dels nostres col·legis és molt diferent malgrat hi hagi, de moment, el mateix model vigent. Molts professors de matèries com naturals, matemàtiques, socials o física utilitzen el castellà a les seves classes. No hi ha cap mínim esforç i això, a part de ser contrari a la normativa, és contraproduent per als mateixos alumnes. A més, la llengua d’ús preferent de relació i comunicació entre els alumnes a les escoles és, en moltes àrees del país, el castellà. Bona part dels alumnes només tenen relació amb el català a les classes estrictament de llengua i literatura. No sé fins a quin punt això garanteix la competència d’aquests alumnes en la llengua de Fabra, però mai es podrà dir que no hi ha hagut un context legal que facilités una de les eines que més portes de progrés laboral o acadèmic obre. També es pot dir que, vistos els resultats, el fet de mantenir un sistema d’immersió no ha assegurat l’èxit i la capacitat dels que en rebien els beneficis lingüístics. L’equilibri és precari en moltes zones del territori. El nivell lingüístic del país és baix en força àmbits. Tanmateix, ha existit un model i amb empentes i rodolons anava tirant. Ara, la voluntat segregacionista que han plantejat les sentències del Tribunal Suprem ataca no només el model d’ensenyament igualitari i compartit, sinó que a més posa les bases jurídiques perquè la llengua del país deixi de ser coneguda en un àmbit tant bàsic com és l’ensenyança obligatòria, on es modulen no només les capacitats dels ciutadans del futur sinó també la comprensió o no de l’idioma propi. I segons quina en sigui la conseqüència, això pot significar l’empobriment, el desús, l’abandonament i, al final, la desaparició de la llengua del país. I no hi estem disposats.

GHDI

2010-12-17T17:30:00.015+01:00

Són moltes les iniciatives i les possibilitats de divulgació que ofereixen les noves tecnologies, i és obvi que la disciplina científica de la història ha sabut aprofitar aquesta via. De bracet, no cal dir, de la gran importància i capacitat que han adquirit els centres d’arxiu de tot tipus en els últims temps. Ara ja no sorprèn poder fer la consulta de qualsevol fons, de documents, de bibliografia o d’hemeroteques virtuals des de casa, cosa impensable fa pocs anys, quan t’havies de desplaçar o buscar directament el document o els facsímils publicats, fet que suposava una inversió en temps i en desplaçaments força important. Bé, és veritat que encara n’hi ha alguns que, amb les cames entrecreuades i el llapis mig rossegat, prefereixen sentir directament les paraules, els crits o els discursos silenciats que contenen els documents originals quan es contemplen, i així quedar immersos en la seva capacitat d’atracció.

Però en qualsevol cas, una mostra més d’aquest immediatesa documental que ofereix la xarxa actualment és la iniciativa del German Historical Institute, que posa a l’abast documents, imatges i mapes relacionats amb la història d’Alermanya des de l’any 1500 fins a l’actualitat: des de l’època de la Reforma fins a la integració europea, des de les guerres de religió a la unificació dels diferents estats, des de la formació del país modern cap al convuls segle XX fins a la consolidació com a principal motor del continent. Cal dir que els documents es troben també traduïts a l’anglès, sobretot per als no iniciats en la llengua de Goethe o Kafka. Des d’una representació pictòrica de la defenestració de Praga de 1618 als diferents punts que establien la fundació de les dues Alemanyes, la federal i la democràtica. Aquesta eina de notable interès, la German History in Documents and Images, posa a l’abast la interpretació dels principals episodis d’un dels països més importants i més fascinants històricament parlant d’Europa, fet que hauria d’interessar no només als historiadors, mestres, professors i aficionats al passat, sinó també a aquells que gosen explicar el present sense conèixer quin ha estat el procés mitjançant el qual s’hi ha arribat.

Presentació revista d'història Terme

2010-12-12T20:44:00.004+01:00

Hostal Palanques

2010-12-08T17:41:00.003+01:00

Contribució

2010-12-03T18:12:00.006+01:00

Del resultat de les proppassades eleccions al Parlament se n’han dit ja moltes coses, i les anàlisis han arribat de tots els racons del país i de més enllà. Es fa difícil poder-ne dia res més. El que sí que és evident és que per a moltes formacions aquestes eleccions han significat la fi, o l’inici, d’un nou cicle que definirà políticament el futur del país. Especialment per a una formació, que ha patit una severa derrota electoral conseqüència d’un seguit de circumstàncies internes i externes a bastament explicitades per analistes polítics de totes les tendències. Quan els historiadors fixin la seva mirada en el període actual, destacaran aquestes eleccions com a culminadores d’un procés autonòmic que ha quedat obsolet, posaran èmfasi a la difuminació cada vegada més accentuada de l’eix esquerra i dreta i també comentaran la tendència cap a una més gran bipolarització entre catalanisme i espanyolisme. En el cas d’Esquerra Republicana es destacarà el desgast de la seva participació al govern, així com la seva manca de cohesió, la fuga de corrents interns que s’han convertit en propostes polítiques per sí mateixes i la volatilitat dels seus votants. Ara bé, si la possible anàlisi de la legislatura del segon tripartit és rigorosa, no es podrà deixar de banda la gran contribució que Esquerra ha protagonitzat, una contribució que ha transcendit de l’estricte marc de la legislatura per entrar de ple en la definició ideològica del catalanisme. En aquest sentit, doncs, caldrà ressaltar el fet que el catalanisme més sobiranista i de tendència socialdemòcrata no ha impedit, sinó que a més ha facilitat, la presència d’un President de la Generalitat no nascut a Catalunya, cosa que no poden dir algun països com els Estats Units, en els quals no es permet l’accés a la presidència de persones no nascudes a la Unió. Qualsevol interpretació sobre la conveniència o no d’aquest fet, la bona o no bona preparació del candidat i les conseqüències polítiques que hagi tingut ja són una altra història. Però el fet que el catalanisme hagi plantejat i hagi dut a terme dins de la seva estratègia aquesta situació demostra i desmunta qualsevol tipus de tòpic etnicista dins de la seva pròpia definició, si és que en quedava algun dubte. A més, un plantejament d’aquestes característiques, per ser creïble, no només es proclama sinó que s’ha de poder portar a la pràctica, i aquella decisió ha estat segurament el major encert d’ERC no ja durant aquesta darrera legislatura, sinó sobretot per la gran aportació que ha fet al catalanisme, convertint-se segurament en una de les més grans contribucions fetes durant els últims trenta anys a aquest moviment. El resultat de la legislatura i la capacitat política d’aquest govern és una circumstància eventual, però la relativa naturalitat amb què es va dur a terme aquella decisió, més enllà de les conseqüències polítiques que hagi tingut, permet presentar el catalanisme arreu del món sense una etiqueta massa incòmode. Qualsevol procés sobiranista serà analitzat amb lupa per la resta de les nacions. I si Alemanya per exemple, que és molt sensible en les qüestions nacionalistes i un potent aliat per a les possibles aspiracions del sobiranisme català, ha de donar-hi el seu vistiplau, aquesta decisió contribuirà, sens dubte, a que sigui contemplat amb una major complicitat. Esquerra ha tingut una davallada electoral enorme, però la seva decisió podria arribar a ser de gran importància per al catalanisme sobiranista en les possibles negociacions internacionals que per força s’hauran de fer.

Ara

2010-11-28T12:15:00.003+01:00

Des que tinc ús de raó, a casa sempre hi ha hagut un diari. A vegades s’alternava amb d’altres, però n’hi ha hagut un que mai hi ha faltat. Els records més antics que conservo del diari AVUI són dos: les ulleres de la foto que acompanyava els articles d’en Pere Calders i la firma de lletra i puny que tancava les línies de Josep Maria Espinàs. Avui, però, les coses han canviat. Bé, només una no ho ha fet. A casa segueix havent-hi cada dia un diari, que dóna compliment a la mateixa màxima de sempre: per poder pensar i entendre les coses que ens envolten i per poder tenir i expressar opinió cal estar informat, ben informat. En la mateixa data de les eleccions a la novena legislatura del període democràtic, en les quals hi ha molts reptes en joc, algunes coses ja han començat a canviar. Ha canviat el món i el país. Malgrat la crisi, s’ha tancat un cicle i se n’obre un altre de més esperançador. I cada època s’ha construït amb les seves eines. Per això una nova etapa exigia una nova eina informativa i comunicativa. Ja fa un mes i mig que a casa ens hem subscrit al diari Ara (aprofitant algunes de les seves avantatjoses ofertes), amb la voluntat que doni cobertura mediàtica i ideològica als nous temps que vénen. La llarga corrua de plomes que hi participaran fan ser optimista de l’èxit del nou diari i del compliment de la funció que ha de fer en els nous temps que arriben. Entra una nova generació que ha perdut la por i que normalitza la situació de país, i això era un fet que no es vivia des dels anys vint i trenta del segle passat. La plenitud i l’excel·lència cultural que la guerra i la dictadura van escapçar de forma abrupta i violenta, encara no s’ha recuperat. Ara s’ha fet un altre primer pas, després de noranta anys, per tornar a situar totes les manifestacions culturals, cíviques i patriòtiques al nivell d’exigència que la modernitat i l’avantguarda d’un país de primera línia europea demana. Aquesta, però, és només una de les moltes primeres passes que també s’han donat en molts altres camps, i que caldria fer avançar. De moment, però, benvinguts a l’Ara.

Qüestió d’interessos

2010-11-26T17:21:00.008+01:00

L’obligació de rebaixa del dèficit públic a Espanya és fruit dels dictats imposats per la Unió Europea, però promoguts sobretot pels principals països motors de l’economia continental. Aquests països serien els que haurien de pagar un possible rescat financer de l’estat espanyol en el cas que es requerís. Els governs espanyol i català són també en part culpables d’una situació de gran despesa pública i de manca de contenció a causa de previsions errònies. Es pensava que els ingressos anirien augmentant com ho havien fet als darrers anys com a conseqüència d’una economia basada en sectors poc estratègics, molt volàtils i especulatius. Tot plegat ha dut actualment a haver d’assumir unes imposicions molt estrictes des dels organismes econòmics europeus. Però les principals economies d’Europa i la seva fortalesa vénen d’un llarg procés que arrenca després de la fi de la Segona Guerra Mundial, amb l’anomenat miracle econòmic europeu. Països totalment arrasats com Alemanya van experimentar durant tres dècades un espectacular creixement econòmic que va permetre desenvolupar també el sistema democràtic amb potents estats del benestar. Anglaterra, França, els Països Baixos, els països escandinaus, entre d’altres, van assentar les bases d’una economia productiva durant més de trenta anys. Altres zones del món com Estats Units també augmentaren exponencialment la seva economia durant aquell període. Arribats als anys setanta, la crisi del petroli de 1973 va posar fi a aquest model d’expansió. Les respostes a la crisi mundial dels setanta foren múltiples: el que als països sud-americans van ser règims militars dictatorials, a Europa i als Estats Units es va traduir en una onada de governs conservadors que van iniciar una política econòmica de rectificació del model anterior a través de la reconversió industrial, la privatització d’empreses públiques i la contenció en la despesa dels estats que va portar, òbviament, a tensions i conflictes socials. Aquesta bagatge, però, permeté que a partir dels anys noranta hi hagués en aquests països una llarga experiència en la consolidació d’una economia estratègica, d’una cultura del treball i de l’esforç i una voluntat d’innovació i de capacitat d’adaptació cap els nous sectors emergents. A més, també una llarga experiència en el camp de la formació professional i dels estudis tècnics i superiors adaptats a les necessitats de l’economia real. Per tant, la preparació general de la població d’aquests estats per afrontar el gran davallament econòmic actual és molt superior, i això ha marcat diferències abismals entre els països de la Unió. A països com Espanya, el fet de viure quasi quaranta anys sota els dictats d’una economia autàrquica, intervencionista i dictatorial va suposar endarrerir les seves potencialitats econòmiques, i amb elles les de Catalunya. No es va poder gaudir de l’impuls econòmic dels anys 50-70 pel fet d’estar immersos en una dictadura militar. Així, els anys del franquisme han estat un llast massa gran ja que ni els governs ni els ciutadans ni l’economia han estat prou preparats ni consolidats per poder fer front a l’impacte de la crisi. És així com els països econòmicament més potents reclamen ara grans esforços econòmics i socials per no haver de pagar un possible rescat d’Espanya, i de retruc de Catalunya. Els mateixos països que l’any 1945, encara damunt les runes fumejants dels règims feixistes derrotats, van optar per no intervenir i deixar l’estat espanyol en una situació de brutal dictadura, nefasta també per a l’economia.

Tardor al camí de Les Teixoneres

2010-11-21T19:35:00.004+01:00

Foto: JPR. Tardor 2010

Sort que ha estat un bon any

2010-11-20T18:30:00.003+01:00

Anar a la màxima institució acadèmica i científica del país o al més distingit espai de coneixement i de llegat del saber i veure que no es fa res per evitar la degradació urbana i humana dels seus voltants. No poder dir res, no fos cas que es produís un conflicte i que la gent del voltant fes com si sentís ploure, quan la persona del costat posa els peus sobre el seient amb cara de no fer res mal fet. No respectar, no ja la resta de la gent, sinó només una cosa tan simple com el silenci, amb l’ús estrident d’aparells de reproducció de música als espais públics reduïts o a les zones compartides. Que els adolescents del país de famílies catalanoparlants parlin en castellà entre ells sense adonar-se de les conseqüències nefastes que té per a la supervivència de la llengua. Que alguns partits polítics es diguin respectuosos amb totes les idees i garants de l’estat de dret però instin a la destrucció no només d’una determinat concepte de país avalat per una molt bona part de la societat, sinó també de persones humanes amb un estat legal diferent al seu, i no passi absolutament res. Haver d’anar argumentant cada vegada, malgrat el cansament, el perquè de la indignació davant els atacs a la llengua, a la cultura i a les persones que s’hi expressen sense poder entrar en el debat a fons, que seria el perquè d’aquests atacs i com fer-hi front. El menyspreu excessiu i la crítica genèrica que, arran de la crisi, s’ha instal·lat en el discurs de certs ambients en contra dels treballadors de administració pública sense entrar més en detall ni en la funció ni en la tasca que realitzen. Ara bé, també una administració pública corcada fins als seus fonaments d’impresentables escalfacadires a qui no cau la cara de vergonya ni se senten al·ludits per res ni per ningú. La sacralització de determinats estudis i camps acadèmics encarats només al profit i a l’enriquiment personal, en nom de l’emprenedoria i del munta-ho tu mateix, deixant de banda no ja tota la humanística i la filosofia en un terreny erm, sinó també un coneixement bàsic de les ciències humanes, una mínima expressió escrita i un ús digne de la llengua. Malgrat el tòpic, l’abandó cada vegada més greu de la cultura de l’esforç i del rendiment a mig i llarg termini per una necessitat imperiosa de resultats ràpids i amb poca inversió personal. No acceptar el pagament d’un euro cada vegada que es va al metge perquè va en contra de l’accés gratuït i universal a la sanitat pública, quan se sap que potser d’aquí pocs anys s’haurà de deixar de banda l’adjectiu pública. Fer volar coloms i no prendre’s seriosament que un procés de construcció i constitució d’un nou estat és una tasca tremendament complexa i transcendent com per frivolitzar-ne en programes electorals irrealitzables. La poca capacitat dels líders dels partits sobiranistes que no tenen sentit del ridícul (ni d’estat). Que ningú proposi a la Mònica Terribas com una de les poques persones amb capacitat per liderar un projecte sòlid i seriós de país. Que hom no s’adoni i a sobre es critiqui que setmana rere setmana la televisió pública catalana és líder gràcies als seus telenotícies i a certs programes de cultura popular. Però no és així com es crea una sentiment de pertinença? Però sort. Sort que aquest any ha estat excepcional i des de feia molt temps no s’havien trobat tants bolets als boscos com aquesta última temporada tardoral. Una molt bona anyada.

Cinisme

2010-11-13T17:19:00.005+01:00

Cinisme. 1 m. [FS] Doctrina de l’escola filosòfica dels cínics, fundada per Antístenes, deixeble de Sòcrates. 2 m. [LC] [FS] Qualitat de cínic. Cínic -a.1 adj. [FS] Relatiu o pertanyent a la doctrina del cinisme. 2 adj. [LC] [FS] Que, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals.

Només alguns exemples. ¿No és cinisme que avui mateix s’hagi fet una manifestació a Madrid en suport al poble saharià encapçalada, primer, pel vicesecretari de comunicació del PP, després, per la presidenta d’UPyD i, finalment, per diferents representants de les plataformes sindicals espanyoles majoritàries, juntament a artistes de reconeguda fama? Evidentment que el poble saharià té el dret inalienable de decidir lliurement el seu futur, però on són aquests que avui van darrere d’una pancarta que demana la retirada del Marroc del Sàhara Occidental quan les peticions de sobirania vénen d’altres països? ¿On són aquells que han organitzat boicots, celebrat manifestacions, editat pasquins, organitzat caravanes i flotes i crits i males cares davant les inacceptables i condemnables agressions del govern d’Israel al poble palestí ara que s’han produït les inacceptables i condemnables agressions marroquines al poble saharià (i que no són d’ara sinó que ja fa temps que ocorren)? ¿No és cínic proclamar als quatre vents i omplir-se la boca de democràcia, llibertat i de participació ciutadana, de voler incentivar la presa de decisions de baix a dalt i d’intentar organitzar consultes ciutadanes per temes com ara la remodelació d’una via principal d’una ciutat o pel destí de 4 milions d’euros d’una altre municipi però en canvi es nega per activa i per passiva, amb eslògans que bramen i amb missatges de color vermell intens, la possibilitat d’un referèndum per al poble català per decidir el seu futur, acte de màxima qualitat democràtica i súmmum de la llibertat? ¿S'és cínic quan es diu que la independència pot provocar una esquerda a la convivència del país i en canvi no es consideri que el fet de formar part d'Espanya també en pugui provocar? ¿Es pot considerar com a cinisme l’actitud d’aquells que reclamen el bilingüisme estricte, estrident i despullat per a Catalunya però no fan cap mena de paper a l’auca per reclamar que les pel·lícules comercials es projectin la meitat en català, o que els prospectes dels medicaments també siguin bilingües, o les instruccions de moltes joguines o les sentències de tots els jutjats de Catalunya, o les instruccions dels aparells electrònics, o les persones que atenen el públic, o els taxistes, o els documents de tots els òrgans de l’Estat dirigits a Catalunya, o la meitat de les intervencions referents a Catalunya del Congrés i el Senat, o les cartes dels restaurants...? ¿I no és menys cínic que aquests mateixos es presentin com a no nacionalistes i acusin a la resta de la gent de ser-ne, de nacionalistes?¿Si per a ells les coses han de quedar clares i netes, tant pel que fa als presumptes casos de corrupció com pel que fa a la ideologia de cada ú, reclamant als altres que diguin si són o no independentistes, com és que van despullats però amaguen que sí que en són, de nacionalistes, però espanyols? ¿Per què ho oculten, no serà pas per cinisme? Es queixen que a Catalunya es reparteixen carnets de catalanitat, però no és fer el mateix quan es diu aleatòriament qui és i qui no és nacionalista? De tan dir les coses, hom se les acaba creient. En fi, esperem que, davant els aires de canvi que vénen, el cinisme no s’instal·li còmodament a les poltrona i s’infli graciosament de tant xuclar la mamella, i menys ara que està pansida.

Europa i el Temple

2010-11-05T19:15:00.001+01:00

Sovinteja l’acusació cap als catalans de mirar-se massa el propi melic. I com passa quasi sempre amb els tòpics, aquestes afirmacions moltes vegades no són certes. En el nostre cas, això no és cert quan es tracta d’enorgullir-se i valorar l’aportació que ha fet la cultura catalana al patrimoni mundial. Històricament no s’han tingut massa en consideració els maons i els manobres de la nostra denominació d’origen que han contribuït o contribueixen a enlairar l’atalaia de la Humanitat. Un dels casos més flagrants d’aquesta manca de reconeixement és el del temple expiatori de la Sagrada Família a Barcelona, d’actualitat en aquests moments per una qüestió que escapa de la singular aportació que aquesta construcció emblemàtica aporta a la cultura europea. Sempre ha estat una monument molt més reconegut pels ciutadans d’altres països que no pas pels propis catalans. Iniciada a finals del segle XIX i per tant erigida dins un temps de llarga durada –com diria Fernand Braudel– que ja ocupa tres segles, el temple representa la continuació de l’antic llegat arquitectònic europeu d’assentament de grans catedrals. De fet, el temple és pràcticament una de les úniques catedrals de nova construcció que s’està aixecant en el món sencer. També és insígnia de les grans obres d’enginyeria i d’esforç col·lectiu creades pels homes. La seva singularitat està fortament marcada per l’empremta del seu genial creador, que la va concebre amb una magnificència extrema que, per una banda, marca la gran devoció religiosa del mestre Gaudí i, per l’altra, imposa el postrament i la senzillesa dels creients cap al Totpoderós. L’enorme complexitat en l’equilibri de les estructures, els vius ornaments modernistes i els missatges religiosos dels detalls evoquen allò que Gaudí volia transmetre, un himne de lloança a Déu. Però més enllà de la litúrgia i de l’estreta vinculació religiosa, el temple també obeeix a l’esforç d’afiançament d’una idea i d’una creença per sobre de la voluntat dels homes i del territori mitjançant una obra mestre arquitectònica, metàfora de la fe i de grans dimensions i proporcions. Aquesta concepció ja apareix al segle X amb les esglésies romàniques, i arriba a la màxima esplendor amb el gòtic al segle XIV. Durant centúries la vida ha girat al voltant de les diferents catedrals, des de Lisboa, fins a Moscou i des de Hèlsinki a Constantinoble, marcant uns límits imaginaris que Joan Francesc Mira considera, en alguns dels seus articles, que coincideixen amb els de la cultura europea. Precisament l’intel·lectual valencià ha publicat recentment el llibre Europeus, retrat en setanta imatges (Bromera) en el qual proposa una nova reflexió social, cultural i política del vell continent, el mateix continent que contribueix a engrandir d’inabastable temple de la Sagrada Família.

Nagasaki Archive

2010-10-28T23:20:00.005+02:00

La història de la humanitat és plena de decisions polèmiques i controvertides. Una decisió presa per una sola persona pot comportar un tràgic destí per a moltíssima gent. O pot canviar la forma de vida d’altres milers per sempre. Les relacions de poder i la jerarquització social al llarg dels segles han tendit a concentrar decisions de grans conseqüències en un únic responsable, circumstància que ha estat modelada políticament, cultural i religiosa al llarg dels segles fins a esdevenir un complex sistema de poder. Precisament, una d’aquestes decisions va ser presa fa seixanta-cinc anys quan des de l’administració nord-americana encapçalada pel president Harry Truman es va decidir, la matinada del 6 i del 9 d’agost de 1945, llençar sobre població civil dues bombes atòmiques, fet que es va convertir en el primer i de moment únic atac nuclear que s’hagi produït mai. Així, es posava fi a la Segona Guerra Mundial. La conveniència d’aquella decisió, però, transcendeix encara a qualsevol consideració moral o política. ¿Va ser necessari aquell bombardeig? ¿Va contribuir a salvar la vida de milers de persones i de soldats ja que posava fi a la matança de la guerra mundial? És evident que la població japonesa d’Hiroshima i Nagasaki en va patir directament les conseqüències, tot i no ser objectiu militar, ¿però el seu patiment va ser comparable a les atrocitats perpetrades per les tropes japoneses sobre població civil indefensa en l’ocupació, anys abans, de la Xina i el sud-est asiàtic? ¿Aquella decisió va ser un càstig per a la població nipona com a conseqüència de les decisions dels seus governants imperials? ¿Va ser el llançament de les bombes un forma d’evitar l’entrada en combat de les tropes de Stalin al Pacífic i, per tant, d’evitar la seva influència a la zona després de la guerra? ¿Si les bombes van ser un crim contra la humanitat, per què no es van jutjar els culpables com es va fer a Nuremberg amb els jerarques nazis? Va ser aquella acció l’Auschwitz de les potències democràtiques occidentals? Totes aquestes qüestions, i més, encara ressonen dins de la memòria dels vencedors però també en el record dels vençuts. I recordar aquells esdeveniments i aquell fatídic dia és precisament la voluntat que hi ha al darrere de la iniciativa Nagasaki Archive, un portal que pretén mantenir viu el trauma dels milers de ciutadans que van patir l’explosió atòmica quan ja són molt poques les persones supervivents que encara són vives. En aquest portal es vol apropar l’experiència i el record d’aquella terrible vivència amb l’ajuda d’imatges reals dels arxius japonesos que a través del programa Google Earth permeten copsar de forma virtual els angles i les perspectives igual com ho van viure i veure els mateixos hibakusha (supervivents). Tot plegat, doncs, ha d’ajudar, no a respondre els dilemes que es plantegen amb aquella acció, sinó a contribuir a la memòria i al record d’una decisió que va canviar per sempre la vida de milers de persones, que no és poca cosa.

Nota: És evident que no tota la presa de decisions al llarg de la història ha comportat efectes negatius i terribles. L’avenç de les societats també es deu a decisions transcendentals. En aquest sentit, es fa imprescindible acudir a la magnífica obra de Stefan Zweig Moments estel·lars de la humanitat (Quaderns Crema, 2004).

Joan Solà (1940-2010), en homenatge

2010-10-27T16:18:00.005+02:00

Adéu-siau i gràcies!

Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col·laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d’escriure un article setmanal a la premsa, n’he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l’Espinàs que va acceptar d’escriure una columna diària però no hauria acceptat d’escriure’n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d’article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l’article. Després n’he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.

La pràctica de l’article setmanal m’ha proporcionat diversos beneficis clars: m’ha ensenyat a escriure i m’ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues; però també m’ha impedit d’arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d’estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m’ocupava. Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L’esforç ha valgut la pena. Sempre i d’arreu m’han arribat veus de col·legues, d’amics, de desconeguts de tota mena que m’han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.

Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d’obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d’un col·lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el pasta històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d’Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta - setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d’esperança. Deia l’Iu Forn, que va plegar també d’escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l’ànsia i la por al cos.

Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.

Joan Solà, Parlem-ne. Diari Avui, 21 d'octubre de 2010.

En homenatge

2010-10-15T16:47:00.006+02:00

AL PRESIDENT COMPANYS

No digueu que ell és mort- no mor l'alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort- la mort és cosa
dels homes sense rels a l'Infinit-,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l'herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort- la Mort seria
perdre's en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l'aferra,
no podem dir que és mort-, ell s'ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu...

Ventura Gassol (1947)

Congrés

2010-10-13T17:33:00.004+02:00

El propers dies 18, 19 i 20 d'aquest mes se celebra a cavall de Barcelona i València el IV Congrés per a l’estudi dels jueus en territoris de llengua catalana on acadèmics, lingüistes i historiadors de tot el món presentaran les últimes recerques al voltant d’aquesta qüestió i en el qual tinc l’honor de fer-hi una petita aportació. Cal anar-hi per reivindicar els molt poc freqüents estudis contemporanis d’aquesta disciplina històrica i que alguns semblen obstinats a centrar només en l’època de la Catalunya medieval. Aquest n’és el programa.

Bandolers de pa de ral

2010-10-06T16:54:00.005+02:00

Hi ha cançons i altres formes de representació popular que evoquen a una imatgeria arrelada profundament en la cultura col·lectiva del país. Algunes d’aquestes formes de representació són molt antigues i s’han transmès majoritàriament de forma oral, però la majoria provenen del període romàntic que durant el segle XIX va tenir lloc entre els sectors més lletrats i il·lustrats de la societat catalana. Es volien recuperar mites del passat medieval i modern i divulgar la idea romàntica d’una Catalunya ideal i gloriosa que s’havia mantingut impertèrrita durant segles i així es van plasmar literàriament dins del moviment de la Renaixença. Un dels mites populars més reeixits construïts aleshores va ser, sens dubte, el del bandoler Serrallonga, personatge històric del segle XVII sobre el qual s’elaborarà, divulgada per poetes i rondallaires del segle XIX, una visió mitificada i romàntica de la seva vida. Més tard, ja al segle XX, es va intercedir per la seva desmitificació i per inserir històricament el personatge dins el context de grans convulsions socials, polítiques i econòmiques del sis-cents català. De totes formes, el mite del bandoler que robava als rics per donar-ho als pobres i que se sentia profundament arrelat a la seva terra ja estava construït i d’aquesta manera ha arribat fins als nostres dies. Anar a veure les alzines majestuoses que hi havia a prop de la casa de colònies on anàvem de petits per veure si les havien cremat o si ens havien arrencat les pedres era una de les nostres activitats preferides. La cançó d’en Serrallonga ens inquietava i ens fascinava alhora. Fins i tot fa poc s’ha rescatat la seva èpica a través d’una pel·lícula. Tanmateix, no cal dir que la mitificació del personatge queda molt allunyada de la realitat. Però l’enorme distància entre allò real i allò fictici no ha de ser un impediment perquè avui en dia es pugui crear un nou Serrallonga a partir de la vida d’un estirabosses qualsevol de principis del segle XXI i se’n pugui projectar la seva mitificació cap a les generacions futures. Segurament no caldrà esperar cent cinquanta o dos-cents anys per veure el resultat de convertir un lladregot en tota regla en un personatge mític, valent i heroic de qui se’n faran cançons, poemes i rondalles per la seva (suposada) voluntat de robar als rics i repartir els cèntims entre la població necessitada cap allà la primera dècada dels dos mil. I perquè això tingui èxit caldrà atorgar una aurèola romàntica a aquest nou bandoler que li permeti treure’s la jaqueta de pana i posar-se l’honrosa camisa dels que lluiten i ajuden els més pobres de la societat. Per començar, doncs, només fa falta que algú musiqui la lletra del poema Balada del gran bandoler Millet i que després es comenci a cantar a tots els centres d’esplai del país.

S'acaba finalment la Primera Guerra Mundial

2010-10-03T10:04:00.004+02:00

Una guerra no aporta res en general, però costa molt. Moltíssim. I si no que ho preguntin als alemanys, que encara paguen a terminis la Primera Guerra Mundial. Demà, però, salden l'últim deute pendent. 92 anys després d'aquella primera gran lluita armada del segle XX, Alemanya quedarà lliure de pagament. Però no lliure de culpa. Alemanya posa fi oficialment a la Primera Guerra Mundial coincidint amb el vintè aniversari de la reunificació. L'última factura, de 70 milions d'euros, deixa liquidat l'extraordinari deute contret el 1919 amb el Tractat de Versalles, mitjançant el qual els vencedors de la guerra van decretar que els alemanys eren els únics responsables del conflicte bèl·lic i que per això havia de compensar les pèrdues dels aliats. Va ser, sens dubte, la guerra més cruel mai vista fins llavors. Cap esdeveniment anterior va provocar més desplegament de maquinària bèl·lica ni més pèrdues: deu milions de soldats i set milions de civils hi van perdre la vida. “Una destrucció total. Cap edifici evitable, cap camp conreat”, va valorar immediatament després de la guerra l'economista britànic John Maynard Keynes en el seu viatge al nord de França, prop de Verdum, fins on van arribar els alemanys. Però el mateix esgarrifat Keynes va ser el primer a posar-se les mans al cap quan els vencedors van comunicar el valor de les reparacions de guerra que havia de pagar Alemanya: 269.000 milions de marcs d'or, unes 96.000 tones d’or. Molts historiadors assenyalen aquestes imposicions com un dels factors que van contribuir a la crisi econòmica alemanya dels anys 20 i al sentiment d’humiliació que va propiciar l'auge del nacionalsocialisme. El 1929 es va determinar rebaixar la indemnització a 112.000 milions de marcs d'or, a pagar en un període de 59 anys. Alemanya, però, va suspendre el pagament anual el 1931 en plena crisi financera global, i Adolf Hitler va decidir deixar de pagar aquest deute quan va accedir al poder el 1933. Segons molts dels analistes de la Primera Guerra Mundial, el factor central que hi va haver rere l'ascens del dictador va ser la promesa que acabaria guanyant aquesta guerra, que esmenaria la injustícia que sentia el poble alemany per haver estat considerat l'únic responsable del conflicte bèl·lic i que restauraria la vella grandesa d'Alemanya. Els extraordinaris pagaments de reparació agreujaven la tremenda frustració dels alemanys, que no només havien de carregar la culpa moral, sinó que havien de pagar una quantitat inaudita. Alemanya només havia pagat una vuitena part de les seves obligacions del tractat quan va suspendre els pagaments. El 1953, però, la República Federal Alemanya va acceptar de fer-se càrrec del deute anterior a la Segona Guerra Mundial després de firmar un acord amb els Estats Units, França i el Regne Unit a Londres. En els anys posteriors, els alemanys occidentals van pagar gran part de la indemnització. No obstant això, quedava afrontar el pagament de més de 125 milions d'euros en concepte dels extraordinaris interessos que s'havien acumulat entre els anys 1945 i 1952. Després de la caiguda del Mur de Berlín, el 1989, i de la reunificació del poble alemany, el 1990, el país que ara governa Angela Merkel ha anat pagant el deute en quotes anuals. L'última factura es passa avui. A partir d'ara s'ha acabat la guerra.

Text: Isaac Lluch (Berlín). Diari Avui, diumenge 3 d'octubre del 2010

Joan Triadú

2010-10-01T16:24:00.002+02:00

Serveixi d’homenatge a la dedicació de tota una vida de servei a la cultura, a la llengua i al país, essent un dels molts referents oblidats per una traïdora, nefasta i sospito que en alguns casos intencionada desmemòria col·lectiva. En memòria de Joan Triadú, restem sota el seu mestratge.

Recerca familiar mundial

2010-09-25T18:31:00.003+02:00

La vinculació de l’accés a la informació amb les noves tecnologies ja no sorprèn a ningú, encara que la informació que es vulgui posar a l’abast del planeta pretengui ser un arbre genealògic de tota la humanitat. És precisament amb aquesta finalitat que, des de l’any 1984, l’Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies, coneguts entre nosaltres com a mormons, va crear la Societat Genealògica d’Utah, amb seu a Salt Lake City (EUA), per tal de reunir en un centre d’arxiu la historia familiar de la humanitat sencera. Durant tots aquest anys, la seva actuació ha anat encaminada a establir convenis amb una gran quantitat d’arxius i centres de documentació de tot el món per tal de poder digitalitzar tota aquells registres i documents que, siguin de l’època que siguin, mantenen alguna relació amb dades familiars o genealògiques de la població. Evidentment, la gran riquesa documental que conserva Catalunya ha significat l’establiment de nombrosos convenis amb arxius comarcals i històrics del país a fi de poder digitalitzar, entre altres, llibres baptismals, capbreus, registres parroquials i civils de defuncions i matrimonis, registres hospitalaris, llibres de testaments, padrons o fons notarials de tots els segles. Totes les despeses van a càrrec d’aquesta societat genealògica que, a canvi de poder fer una còpia digital de la documentació original, sempre segons la normativa legal de protecció de dades, cedeix gratuïtament a cada arxiu una còpia de la documentació que ha digitalitzat. Això permet als arxius catalans, sempre migrats de recursos, aprofitar aquest projecte per digitalitzar i preservar la documentació original que custodien. Un cop aplegats, aquest registres s’indexen i es vinculen, gràcies a milers de voluntaris d’arreu del món, a una base de dades que permet la construcció d’una genealogia mundial. Tota la informació recollida queda emmagatzemada i custodiada dins uns búnquers de granit uns dos-cents metres sota les Muntanyes Rocalloses. Amb aquesta informació, els mormons poden donar compliment al seu compromís religiós de trobar els seus ancestres, alhora que creen i posen a l’abast de tothom una de les bases genealògiques més importants del món. L’accés a la informació es fa a través de la pàgina family search, cosa que permet veure la magnitud d’aquest projecte gegantí.

Missatge a un compromís

2010-09-20T18:50:00.006+02:00

Nombroses són les veus que reclamen unitat a les formacions polítiques catalanes sobiranistes. Encara més clares són les peticions per trobar una persona que exerceixi un lideratge honest, engrescador i seriós. És evident que cap del suposats líders de la nova fornada sobiranista presenten uns atributs que superin en capacitat de convèncer i d’engrescament, sigui per una raó o altra, els de la vella escola. Orfes de líder en diuen. Ni focs d’encenalls ni proclames allunyades de la realitat del país: no calen salvapàtries. Segurament per això es fa difícil que hi pugui haver un consens ampli sobre a qui hauria de recaure aquesta gran responsabilitat. La persona que hauria de posar-se al capdavant d’un moviment aglutinador, unitari i que permetés sumar com més gent millor ha de reunir unes mínimes qualitats. Mínimes però han de ser de màxims. Per damunt de tot cal seriositat i sentit comú. Un procés de creació d’un nou estat és un procés prou complex, tremendament complex, com per no estar-ne a l’altura, i menys per part del cap visible. S’han de mantenir unes formes, un sentit d’estat, tenir uns coneixements profunds i saber-los utilitzar. Intuïció i intel·ligència. La presa de decisions serà difícil i en alguns casos dramàtica, però fonamental per tirar endavant. Imprescindible la valentia. El pes de la responsabilitat, enorme. Les negociacions arriscades, les tibantors, l’exposició de motius, les enormes pressions, la coherència i el saber ser generós. Tot ha de formar part d’uns atributs difícils de complir i que han de suposar una entrega gairebé absoluta a modelar l’èxit del procés. Amb disposició per servir el país. Saber respondre a les expectatives de la gent però entendre la composició real de la societat catalana i la diplomàcia internacional. Conèixer les cròniques medievals, Verdaguer i l’estatut del 32, però també entendre a Gerry Adams, a Mandela i els processos d’entesa que van engegar. Els gestos ferms i convincents han de poder compartir espai amb esteses de mà. La reivindicació de drets democràtics ha d’anar en paral·lel a entendre les raons d’aquells que no hi estaran d’acord o s’hi oposaran. Cal generar consens. Un vegada consolidat el procés caldrà molta mà esquerra per, a partir d’aquell moment, començar realment la feina convencent primer i arremangant-se després per fer viable i consolidar un estat. Saber els costos que tindrà i minimitzar-los. Saber-los afrontar i que la gent els afronti. S’ha d’estar obert a totes les possibilitats, excepte fer el ridícul. Realment, una responsabilitat d’aquesta magnitud és difícil d’assumir per una persona poc preparada i per això és complicat trobar la persona adequada. Segurament a les properes eleccions no hi haurà ningú que pugui presentar aquestes credencials i tornaran a sortir les veus que reclamaran la presència d’un lideratge factible i convincent. Després de molt pensar-hi puc fer modestament la meva proposta. Una persona que ha demostrat amb escreix la seva vàlua i ha sabut conjugar seriositat, rigor i feina ben feta amb estima pel país. Una estima madura i europea, sense estridències, normalitzadora. D’aquí els resultats obtinguts. Algú pot fer-li arribar aquest missatge a la Mònica Terribas?

11 de setembre de 1923

2010-09-14T16:59:00.004+02:00

“...Avui és festa grossa, data assenyalada en la vella història de la meva terra i en la nounada d’aqueix corrent polític que comença a desvetllar-s’hi: el partit d’Acció Catalana, d’aspiració netament separatista. En efecte, avui és l’onze de setembre, data de la caiguda de Catalunya en l’afrau engollidora de l’Estat Espanyol, data commemorativa d’aquell gran gest patriòticament simbòlic de Rafel de Casanova, caient envolt en la seva sang i en la bandera de les quatre barres, en defensa de sa Mare Catalunya. Segurament que a Barcelona aquesta data s’haurà solemnitzat aparatosament, en actes de transcendència curosament preparats pels vells homes de cor sencer i per la jovenalla renovelladora i àvidament impacient.

Aquí, en aquest clar i modestíssim raconet de món, l’impuls vital de la ciutat, com un intens moviment sísmic, ha trobat també son ressò, sa extremitud emocional.

Al matí hi ha hagut missa solemne en sufragi de l’ànima d’En Rafel de Casanova i dels altres màrtirs del 1714, amb representació d’entitats i partits diversos.

(...) Una vetllada commemorativa improvisada, al Cafè de Josep Sureda. En el centre de l’escenari del petit teatret, una bandera blau cel dels Pomells de Joventut, organitzador de l’acte. En el fons, altra bandera estesa, la catalana, mig partida per una ampla faixa negra i en lletres blanques la data luctuosa: 11 de setembre de 1714. En semicercle enmig de les dues banderes, homes de diverses edats, condicions socials, idees polítiques, aplegats per una sola fi: glorificar els màrtirs de l’ideal. Moguts per un sol anhel: demanar la reinstauració de les llibertats antigues. Agermanats per un sol sentiment: l’amor a Catalunya.

M’oblidava de dir-ho: ja fa dies que oneja per l’Escala, sense ser importunada per ningú, la bandera separatista, fulgurat al sol les seves barres de sang i or, encarant la immaculada blancor de la seva estrella solitària vers la terra, però encara tremolant pels aires com si acabés de despendre’s del firmament: L’estrella solitària!

Quants somnis, quantes lluites, quantes traïcions, quants heroismes, quants esforços pròdigs de joia o de dolor engendrarà! Ara com ara la deixen campar pel blau fosc del triangle simbòlic, perquè creuen que sa aparició no és més que un innocent joc de nois, mes, així que sospitin en ella eficàcia potencial, veureu quina manya es donaran per enterbolir-la, per esborrar-la, així ho hagin de fer amb sang a dojo...”

A flors de jorns. Fulls de dietari
Fragments del diari íntim de Caterina Albert i Paradís. L’Escala, Alt Empordà.

Dos dies després d'aquest escrit es va produir el cop d’estat militar que va instaurar la dictadura de Primo de Rivera

ARCA

2010-09-13T18:50:00.003+02:00

Altres vegades hem parlat de les noves tecnologies aplicades tant a la recerca en el camp científic i humanístic com en el dret d’accés a la informació i a la transparència governamental. En aquest cas, es tracta d’un portal d’accés a centenars de revistes, setmanaris i publicacions que són dipositàries de la gran riquesa i producció literària, cultual i intel·lectual que es va desenvolupar i publicar a Catalunya abans de la fi de la guerra civil. El portal ARCA, adscrit a la Biblioteca de Catalunya, també és una bona manera de mesurar i comprendre l’enorme escapçament cultural que va significar la derrota del 1939.

L’Iraq desconegut

2010-09-09T17:59:00.003+02:00

Un dels molts conflictes que conviuen al Pròxim Orient és el que afecta l’antiga Mesopotàmia, una llengua de territori situada al nord de la península delimitada pel Mar Roig i el Golf Pèrsic, molt fèrtil gràcies a l’aportació dels dos grans i vells rius Tigris i Eufrates. Aquest territori va ser ocupat pels britànics després de la Primera Guerra Mundial i administrat sota la forma de mandat fins l’any 1930, quan es va convertir en un estat independent. Des del 1921, el anglesos van permetre l’establiment d’una monarquia, al final de la qual, l’any 1958, es va instaurar una República, que va arribà fins el 1978. El 1979 Saddam Hussein assolia el poder. Durant els anys vuitanta, la Guerra amb la veïna Iran, sota el règim dels aiatol·làs, va permetre i legitimar la permanència de Saddam al poder, fins que l’any 1990, en un error de càlcul sobre com reaccionaria la diplomàcia internacional, va decidir envair Kuwait. A partir d’aquí, la història ja és prou coneguda. Però malgrat les grans dates i les referències històriques, es fa difícil entendre quina era la situació real del país durant els anys i les dècades prèvies al règim de Saddam i durant els primers temps del seu mandat. Com vivia la gent? Era realment un país tan enfrontat a nivell religiós com ho és avui en dia? Tan violent? Hi havia cohesió social? Quina era la convivència de les diferents ètnies? Com vivien i quines esperances tenien les generacions més joves? Quina relació hi havia amb la resta del món àrab i amb occident? És evident que tot allò que ens ha arribat de l’Iraq pels mitjans de comunicació durant aquestes darreres dues dècades no permet respondre aquestes preguntes. Tenim la sort, però, que en català ha estat escrita una obra autobiogràfica d’un membre de la minoria assiriocaldea del nord de l’Iraq que, gràcies al seu afany de conèixer i viatjar, ens aporta la seva experiència vital per aquest Iraq desconegut dels anys setanta. Quan les esperances en la convivència pacífica, el progrés i la prosperitat encara no havien estat soterrades per un règim dictatorial, pel fanatisme religiós o per la guerra i l’ocupació. Es tracta d’aquell Iraq on Pius Alibek, l’autor i protagonista del llibre, pot exercir les seva vocació cristiana en un seminari al mig d’un país compartit quasi per igual per sunnites i xiïtes, sense més problemes que els que existeixen en qualsevol institució religiosa, diem-ne, convencional. Un país on, malgrat els favoritismes burocràtics i administratius dels membres del partit oficial, la possibilitat d’un futur millor encara era factible a través de l’escola, l’institut, la universitat o per l’establiment d’un negoci rendible. Pius, de llengua aramea i amb vocació nòmada, explica com fins els 26 anys va estar viatjant i vivint a diferents parts del seu país, fet que li permet relatar la realitat cultural, social i religiosa des d’un punt de vista familiar i molt proper. L’any 1981, poc després de l’esclat de la guerra amb l’Iran i per circumstàncies casuals, acaba arribant a Catalunya, on s’instal·la fins avui. El llibre de Pius Alibek es titula Arrels nòmades i ha estat editat per La Campana. A ell se’l pot trobar al restaurant Mesopotàmia, al carrer Verdi 65 de Barcelona, cuinant i servint menjars típics iraquians (sempre amb molt d’arròs). Diu la llegenda que en un taxi de la ciutat comtal, en Pius es va dirigir en català al taxista per indicar-li la direcció on volia anar. El taxista, en un atac de mesquinesa, li va demanar sense massa educació que li parlés, naturalment, en cristiano. Va ser fàcil per a en Pius parlar-li en arameu, la llengua antiga de la qual era la que se suposa que utilitzava habitualment Jesús de Natzaret.

Ritual a l'agost

2010-08-24T18:53:00.005+02:00

Com la crida del bosc que sentien els antics recol·lectors, anar a buscar bolets és més que una activitat saludable i agradable. És tornar als orígens, recular fins als ancestres, baixar a les profunditats d’èpoques passades. És fer d’un acte lúdic i esportiu un retorn a les antigues tradicions, que permetien viure per i de la natura. Cal conèixer els arbres i l’entorn, els fruits dels micelis que han trobat les condicions idònies per florir i collir només aquells que hem de menester. Els altres han de seguir en peu. Ningú més ha de notar que hem passat per allà. Cal anar amb cistell de vímet, dels que permeten mantenir una bona harmonia amb el paisatge. No es pot cridar ni fer malbé el bosc, encara menys embrutar-lo. Són actituds que ens retornarien al present de cop, pròpies de gent que no ha entès res i no té cap mena de civisme ni respecte. D’aquests, cada vegada n’hi ha més: són els nous temps i caldrà adaptar-s’hi, ser-ne resistent farà que t’hi enfadis. Ser boletaire és ser pacient i observador, qualitats que lliguen poc amb el moment actual. El ritual arribarà fins on hagi d’arribar i perdrà el seu sentit primari, primigeni quan sigui impossible anar més lluny, quan ja no sigui possible fugir de l’onada uniformitzadora que com un exèrcit en marxa, aplana tots els camins, tots els boscatges, totes les cingleres i tots els tolls. Quan tot sigui igual haurà acabat el ritual. Mentrestant, encara queda trobar racons ombrívols, més propis d’una estació que ha de començar que no pas de la que es resisteix a ser vençuda. Desplaçar-se a 1.800 - 2.000 metres a ple agost per anar preparant el camí de la recol·lecció que es produirà a la tardor fa que la calor del migdia ja no sigui tan matussera. Que tingui un punt de no retorn, de poder donar-li un parell de copets a l’esquena i dir-li que això ja s’acaba, que els vents humits començaran a baixar cap a cotes més assequibles i un nou cicle vital s’iniciarà. Només caldrà esperar que les pluges de la nova temporada reguin i siguin fecundes a les nostres latituds, a les que a casa sempre hem anat, aquelles a partir de les quals ens van ensenyar els secrets i misteris del ritual. Esperem, doncs, que els déus ens siguin favorables aquest any.

Del sud

2010-08-19T11:21:00.003+02:00

Sempre he estat partidari de la teoria de les diferents velocitats, fet que m’ha portat en alguns casos a agres discussions. Aquesta teoria ve a dir que el procés de sobirania dels territoris de parla catalana no es produirà al mateix moment, sinó que cada espai, amb la seva pròpia dinàmica política, social i cultural, hi arribarà com a aspiració de la voluntat de la majoria de la seva població en el moment en el qual hi hagi una massa crítica idònia. És a dir, els ritmes de cada part de la nació no són semblants i, per tant, la consecució de la sobirania tampoc serà al mateix moment. Si, com volen alguns, hem d’esperar que hi hagi un moment propici per a tots els territoris alhora, si hem d’esperar que els diferents factors siguin madurs per a tots les parts, segurament no hi serem a temps. Per tant, anteposant el pragmatisme a la il·lusió, cal avançar segons el grau de desenvolupament de la consciència nacional de cada territori. Però això no vol dir, ni molt menys, que hi hagi d’haver un abandó o un cansament, com sembla que està passant en els darrers temps, en la concepció d’un espai cultural, econòmic i nacional més enllà, en el nostre cas, del Principat. Un abandó en la definició d’un espai lingüístic, i segons sembla també econòmic, propi. És evident que el desconeixement mutu ens separa més que no ens uneix. Per això cal fer menció a una de les personalitats més importants en la defensa del valencianisme polític i de la llengua al llarg del segle XX que per a molts ens era pràcticament desconeguda. Mestre de Joan Fuster, Josep Lluís Bausset, nascut a l’Alcúdia el 1910, avui fa cent anys, exemplifica tota una vida com a referent de compromís i de reivindicació al País Valencià. Sens dubte, la ignorància que ens assetja i ens empobreix fa que la inòpia de la nostra formació educativa i cultural hagi deixat de banda els grans personatges, l’alta cultura del país, aquells que amb la seva dedicació i capacitat han teixit les millors virtuts amb la resta de cultures europees. Els savis que en un país normal estarien al panteó de l’Acadèmia, aquí només resten oblidats i menystinguts. Josep Lluís Bausset n’és un, però què dir, sinó restar muts, davant dels il·lustres Joan Coromines, Moisès Broggi, Pierre Vilar, el Pare Batllori, Joan Francesc Mira, Pau Casals, Pompeu Fabra, Carles Riba, Francesc de Borja Moll, Josep Trueta, Josep Pla... Només que hi hagi una sola veu, una sola consciència que reivindiqui i visqui amb naturalitat i compromís la pertinença a un espai comú més enllà del territori propi, no es pot abandonar el concepte d’àmbit específic lingüístic i nacional ni la voluntat de compartir una horitzó col·lectiu en plena llibertat. Per molts anys, professor Bausset. Seu i de la pàtria.

La modernitat d’Auschwitz

2010-08-12T12:56:00.004+02:00

L’arribada a Auschwitz aparenta ser l’inici d’un trajecte de deshumanització i mort, de tortura i sofriment, que colpeix i abat. Però Auschwitz és molt més que això. S’ha escrit molt després del trauma de la Segona Guerra Mundial sobre com s’arribà a la barbàrie, especialment en aquells països que van viure de prop l’ocupació i el terror. Moltes vegades la reflexió parteix de la pregunta de com s’esdevingué que la societat més avançada i industrialitzada del seu moment no sabés contenir l’últim glop d’alè abans d’entregar-se i descendir directament a la indiferència i a la inhibició (si no a la complicitat) guiats per uns usurpadors que cometeren els pitjors crims imaginats. El camp de concentració i extermini d’Auschwitz - Birkenau existeix, és palpable, es poden percebre en l‘atmosfera l’opressió i els crits silenciats. Impressiona més el silenci dels espais que no pas el murmuri dels visitants o l’explicació del que allà hi tingué lloc. Si el dia és ennuvolat, el cel gris accentua la sensació d’aire espès, embrutit, pesat. Si és assolellat, el sol no escalfa el suficient, alguna cosa estranya reté l’escalfor malgrat el cel blau. Són escassos els ocells que canten tot i la verdor de la gespa i dels arbres que hi han crescut indiferents. Alguna cosa falla. La percepció que no s’està en un monument o en un museu fa que hom es pregunti el perquè d’anar-ho a visitar. Però cal que segueixi sent un espai de memòria i de record de totes les víctimes; per això cal que segueixi sent visitat. En el fons, però, encara és més abassegador i desconcertant anar més enllà i voler entendre què és, què va ser Auschwitz com a concepte, en la seva essència, allò que representa no com l’inici de la mort per a aquells que hi entraren sinó com el final d’un projecte de modernitat. ¿D’on ve el convenciment d’una societat avançada i quin és el procés ideològic, social, cultural i filosòfic que porta a la planificació industrialitzada d’un assassinat en massa? Això és el que fa encara més terrible aquell lloc i aquest concepte. La destrucció d’aquells que no eren considerats persones segons pautes ideològiques i paràmetres biològics no es pot entendre sinó com la culminació de tota una evolució política i cultural que arrenca a finals del segle XIX i que es presenta com una alternativa de modernitat. De modernitat perquè el feixisme era una proposta innovadora que, com les demés propostes de modernitat del moment tals com la democràcia parlamentària, el liberalisme, el comunisme o el socialisme, pretengué trencar amb les antigues estructures vigents fins al segle XIX. L’èmfasi, en aquest cas, es va situar en la confiança en el futur, en les noves formes de producció, en la tecnologia, en la planificació, en l’exaltació de la vida, en la nació entesa com a concepte orgànic on només hi tenien cabuda els que en formaven part i exclosos aquells que no hi pertanyien mitjançant convencions racials, en el menyspreu a la llibertat individual per sobre del comunitarisme en el qual una vida humana era insignificant davant la supervivència de la col·lectivitat. El xoc que va suposar la Primera Guerra Mundial va comportar la confrontació ideològica necessària perquè en un terreny adobat per l’extremisme polític i la crisi econòmica portés al poder una minoria que va saber convèncer, en aquelles circumstàncies especials, que el manteniment de la unitat nacional permetria una existència superior. Per fer-ho, però, calia depurar el cos biològic nacional d’elements estranys. Primer, assenyalant-los, després apartant-los i, finalment, exterminant-los.

Descens a l’infern

2010-08-05T18:00:00.003+02:00

“El viatge tan sols va durar una vintena de minuts. Més tard l’autocar s’aturà i vam veure una gran porta, i a sobre una inscripció il·luminada (el record de la qual encara m’assetja en malsons): arbeit macht frei, el treball ens allibera”. (Primo Levi. Se questo è un uomo). Desplaçament a Cracòvia, 7 d’agost de 2010.